Cap a la marginalitat fiscal

Aquest cap de setmana ens hem despatxat amb la notícia de la pràctica eliminació de l’impost de succesions. Sembla que el govern vol cedir a les pressions dels poders econòmics, que han organitzat una demagògica campanya contra l’impost de successions (l’impost dels morts!), i es proposa afegir a l’exempció ja existent dels 500.000 € de l’habitatge habitual altres 500.000 € que no tributarien.

Lamentablement, aquesta modificació deixarà l’impost buit de contingut i amb una recaptació testimonial. El sistema fiscal deixarà d’ingressar una important quantitat de diners per fer polítiques públiques, redistribuidores de la riquesa. La pràctica retallada de l’impost beneficiarà sobretot les rendes més altes, ja que els nous topalls proposats (més d’un milió d’€) així ho evidencien.

No té cap sentit, en un moment com l’actual, renunciar a la capacitat recaptatòria que tenim, i aquest és un impost que es queda íntegrament a Catalunya. Renunciar als ingressos és renunciar a la capacitat de fer polítiques públiques que donin ple sentit a l’autogovern al servei de les persones.

Avui la crisi està castigant als treballadors i treballadores en forma d’atur i de pressió a la baixa de les condicions de treball; per tant, cal millorar la capacitat d’intervenció del sector públic, amb més protecció social, amb més i millors serveis d’ocupació, formació, orientació, etc. I això requereix de sistemes fiscals potents i més justos. Però aquí la fiscalitat és cada cop més regressiva, castiga els treballadors i treballadores per partida doble, ja que són els que més contribueixen però també els que més pateixen la manca d’un sector públic potent.

La supressió de l’impost de successions és una mesura regressiva més en aquesta línia d’afavorir les rendes més altes i les grans fortunes: primer es va abaixar la tributació de les rendes més altes en l’IRPF del 47% al 43%, l’any passat es va suprimir l’impost de patrimoni, entremig es va facilitar una fiscalitat especial per a les seves inversions financeres (les SICAV) i ara els arreglen l’impost de successions.

L’actual impost només grava un 44% de les herències ja que la resta, el 56%, tenen quota zero. A més el 85% dels quasi 1.000 milions que s’ingressen, s’obtenen del 15% dels fets imposables. Per tant és un impost altament progressiu, que grava més a qui més té. Per tant la seva pràctica desaparició beneficiarà sobretot als sectors més rics de la societat, no a les rendes mitges com ens volen fer creure, però perjudicarà tothom, en disminuir la capacitat recaptatòria de la Generalitat.

Certament, l’impost pot millorar-se. Potser el mínim exempt de 18.000 € es podia incrementar. Segur que calia revisar el que s’entén per empresa familiar, per evitar l’elusió fiscal d’aquells que utilitzaven aquesta figura per imputar el patrimoni personal a una societat sense activitat productiva. Però el que és segur és que qualsevol canvi d’aquestes característiques s’ha de fer amb debat social ampli i no com es fa, esmenant la llei de pressupostos, una pràctica d’opacitat legislativa no gaire ortodoxa tractant-se de canvis d’aquestes característiques.

De continuar amb la pèrdua de pes de la imposició directa (la que és proporcional a les diferències de riquesa i personals) a favor de la indirecta (la que recapta a tothom per igual), i de seguir sense vigilar l’elusió fiscal o combatre el frau, el sistema fiscal, a més d’injust, serà marginal i no podrà mantenir un ja de per si escanyolit Estat de benestar.