Contra la resignació

El 12 de desembre hem omplert Madrid. Més enllà del número, els que hi hem anat hem tingut la sensació que ha estat una gran manifestació, una demostració de la força organitzada del moviment sindical per donar resposta amb propostes a l’actual situació i exigir compromisos als governs i responsabilitats als empresaris.

Hi havia gent d’arreu de l’Estat, i el mar de senyeres deixava clara la forta presència organitzada de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, de Comissions Obreres de Catalunya, que ha omplert 2 AVE dobles (1.600 places) i 40 autocars (2.000 places). És molta gent que evidencia que no volem resignar-nos a una gestió de la crisi que comporti retallades de condicions de treball ni retrocessos de drets socials. Que amb diàleg i negociació podem avançar vers un patró de creixement diferent, que posi la millora de la productivitat i la sostenibilitat de l’economia en l’horitzó, però que ho faci amb la justícia social i l’equilibri de costos en el camí.

La manifestació segur que ha desbordat els organitzadors i s’ha convertit en una immensa concentració que ens ha tingut quiets, parats i freds gairebé 4 hores. Però ha tingut color i molta calor humana. Hi havia molta gent -i molt diferent- que contradiu les imatges que els diaris donen de la realitat i el descrèdit que volen donar al sindicat. Hi havia molta gent per sota dels 30 anys, moltes persones immigrades, una gran presència femenina, moltes pancartes de conflictes d’empreses de sectors industrials -metall, alimentació, química, informàtica…-, dels serveis -assegurances, neteja, transport, educació, recerca…-, de la construcció, etc. En fi, una imatge plural i diversa de la classe treballadora, allunyada dels tòpics típics que alguns mitjans de comunicació han volgut donar sota el lema “patética legión” per desqualificar la capacitat (i legitimitat) de representació d’interessos de les organitzacions sindicals.

A Catalunya, la manifestació ha coincidit amb la vigília de les consultes sobiranistes. Unes consultes que són una fórmula per tal de promoure la participació ciutadana i que, com a tal, valoro positivament. Sens dubte, el ressò de les consultes, sense entrar a prejutjar els resultats que a hores d’ara desconeixo, traspuen l’existència d’un mal encaix entre Catalunya i Espanya i una desafecció vers unes institucions que no han estat capaces d’establir lligams emocionals -més aviat al contrari- amb una majoria de la societat catalana. Ahir, a la manifestació, això no es notava; hi havia una marea de gent amb banderes diferents. Cadascú amb la seva, barrejats i junts per la claredat que la sortida a la crisi no l’hem de pagar els treballadors i treballadores. Els que érem al carrer no ens confrontavem. Però potser els que no ens volen al carrer són els que més s’aprofiten de la dinàmica del conflicte territorial, els que ens volen confrontats per així poder amagar el conflicte social. 

Crec que una part no menor dels problemes que tenim els hem de solucionar a Catalunya, aprofundir totes les potencialitats d’autogovern que ens dóna l’Estatut per posar-les al servei de les persones i de la reactivació econòmica. Així es va dir en la manifestació del dia 3 a Barcelona, sota el lema “Plantem cara a la crisi”, on vam exigir al Govern de la Generalitat que es comprometés amb polítiques concretes ara i aquí: polítiques d’ocupació, renda mínima d’inserció, formació professional, atenció a la dependència, polítiques industrials, Institut Català de Finances, política d’habitatge, etc. Són competències que hem d’exercir plenament aprofundint en l’autogovern, amb respostes properes als problemes concrets. De la mateixa manera que diem als empresaris catalans que deixin d’utilitzar la crisi com a excusa per retallar drets o acomiadar i que es comprometin amb convenis d’àmbit de Catalunya que superin els enquistats convenis provincials.

Per això, el dia 3 a Barcelona i el 12 a Madrid formaven part de la mateixa mobilització. “Plantem cara a la crisi” i “Que no se aprovechen de la crisis” és el mateix clam. Té el mateix objectiu i té diversos instruments: el diàleg social a escala estatal entre Govern, CEOE i CCOO i UGT, per negociar els canvis institucionals que garanteixin més protecció a les persones i el canvi de model productiu tot garantint l’activitat i l’ocupació; negociació col·lectiva entre empresaris i sindicats, a empreses i sectors, compliment dels acords i negociació dels canvis que s’han de fer a l’empresa; i concertació social entre el Govern de la Generalitat i les organitzacions empresarials i sindicals de Catalunya, per donar tota la utilitat de l’autogovern a les persones i als problemes de la societat.