De Copenhagen a la llei de sostenibilitat

Entre la llei d’economia sostenible i la Cimera de Copenhaguen continuem acumulant frustracions en relació a les capacitats per orientar els canvis necessaris per entomar el futur amb mesures concretes, quantificables i efectives. Segur que no són qüestions comparables, ni per la envergadura, ni per les conseqüències econòmiques, socials i ambientals, ni per l’impacte on han d’actuar, però tenen un punt de continuïtat en la capacitat de generar frustració, de no donar resposta a les expectatives generades.

Copenhaguen semblava que ens podia posar d’acord en com entomar el canvi climàtic, en com els països industrialitzats emetrien menys gasos d’efecte hivernacle i els emergents contindrien el seu ritme de producció. Semblava que hi havia un acord general per evitar l’augment en dos graus de la temperatura, respecte als nivells preindustrials, que és el llindar que separa un escalfament assumible d’una catàstrofe ambiental amb danys irreversibles. Sembla que els interessos econòmics a curt termini han prevalgut sobre la salut del planeta i que de no mediar cap canvi real les temperatures poden arribar a pujar tres graus. La Cimera s’ha tancat amb una declaració genèrica, però sense compromisos vinculants ni aportació de recursos.

La lluita contra el canvi climàtic, però, també és una oportunitat econòmica i social a tenir present en un moment de forta crisi econòmica com la que estem vivint. La lluita contra el canvi climàtic necessita d’un conjunt de mesures orientades a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle així com mesures d’adaptació al canvi climàtic i per tant pot aprofitar-se com un vector de canvi per transformar l’economia a favor d’un desenvolupament més sostenible, que generi ocupació “verda” i amb drets i aposti per un major progrés social. Això requerirà d’actuacions en els diferents sectors econòmics, impulsant activitats d’innovació i transformant els sectors tradicionals vers una major ecoeficiència i sostenibilitat i requerirà de fortes inversions.

Es per això que el projecte de la llei d’economia sostenible  és una bona notícia, ja que vol situar-se en mig de la crisi i els alts nivells d’atur, donant una resposta que abordi el canvi de patró de creixement econòmic. Un nou patró de creixement, que s’ha de sustentar en un model productiu que faci del treball estable i segur la base per incorporar treball qualificat i avançar vers la innovació, que aposti per modernitzar les activitats productives tradicionals, per fer-les més eficients energèticament més innovadores i que promogui els sectors emergents, especialment els relacionats amb les energies renovables i la sostenibilitat ambiental i gestió de residus. Un nou patró de creixement que vol créixer econòmicament però per viure millor, amb treball suficient i de qualitat, amb més justícia social, redistribuint riquessa i garantint un potent estat del benestar, i respectuós amb el medi ambient i el canvi climàtic.

Però ens trobem com a Copenhaguen, amb un projecte de llei insuficient, amb massa generalitats i poques concrecions, amb pocs compromisos pressupostaris, que frustra les expectatives que hi vàrem posar. Calen majors concrecions i mesures que posin les bases del trànsit pel canvi de model, evitant major destrucció d’ocupació i reactivant l’economia. Mesures a curt termini sobre política industrial, educació i energia, per fer que el crèdit arribi a empreses i famílies, mesures sobre reducció de la jornada de treball, sobre ocupació, formació i transició laboral dels joves, sobre política salarial, beneficis empresarials i eliminació de la temporalitat injustificada, sobre flexibilitat interna front a la externa, enfortint el paper de la Negociació Col•lectiva. En qualsevol cas, caldrà que en el marc del diàleg social, que al gener s’haurà d’obrir, aquestes coses es posin sobre la taula. La mobilització del 12 del 12 a Madrid va deixar clar que sobre aquestes qüestions s’ha de parlar i que hi ha propostes.

Mentre a Catalunya el 21 es signa un acord de concertació social entre govern, empresaris i sindicats, que vol concretar mesures a curt termini en l’àmbit competencial de la Generalitat. Mesures concretes i quantificables, que despleguen l’horitzó de l’Acord Estratègic, més orientat al canvi de model. Però mesures que tenen el seu ple sentit si complementen les polítiques generals que s’han d’entomar en el marc del diàleg social estatal, sinó corren el perill de ser bolets sense l’efectivitat necessària. En tot cas és un acord que també mostra la utilitat de més autogovern, de posar els competències que ens dona l’Estatut al servei de les persones i i de la reactivació econòmica. Segur que no arregla la situació però és un acord que dona eines per intervenir més d’aprop en la situació de els persones desocupades i dels problemes de l’activitat econòmica.