Bones intencions

Com cada any, a principis de gener ens omplim de bons propòsits. Canvi d’hàbits, d’actituds, de formes de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres o amb les coses que ens envolten. Per regla general, molts d’aquests propòsits no passaran d’això, de propòsits, no es materialitzaran, no suportaran el pas dels dies. Sabem que allò que fa massa temps que està pendent, o que ha necessitat molt temps per realitzar-se, no es canvia en dos dies. Però si organitzem bé els actes, concretem les propostes, i si tenim voluntat i força, és possible que alguns dels bons propòsits es facin realitat.

De ben segur que volem que aquest 2010 permeti materialitzar molts dels propòsits col•lectius amb què vam tancar el 2009. Propòsits que voldríem que omplissin les agendes socials i polítiques del país. Veurem què donen de si aquests primers dies de l’any. N’apunto alguns:

Està oberta la mesa de negociació col•lectiva amb la CEOE per dibuixar un acord que emmarqui les negociacions dels convenis sectorials i d’empresa, que equilibri les pujades salarials en el temps amb reinversió de beneficis i estabilització de l’ocupació. Tenim, però, un petit enrenou entre bastidors amb el descrèdit personal del seu president, en Díaz Ferran, i la conseqüent pèrdua de credibilitat com a interlocutor i negociador.

Es preveu reobrir la mesa del Diàleg Social. El president Zapatero ha anunciat voluntat de reformes; ja veurem què vol dir això. En tot cas, l’atur és el principal problema i, per tant, caldran mesures de protecció de les persones, però també d’accions i intervencions per reactivar l’activitat econòmica per possibilitar la creació d’ocupació. D’una ocupació de qualitat, estable, segura i qualificada, que és la base del canvi de patró de creixement que se sustenti en la innovació i l’adaptació als canvis.

El Consell de Ministres ha de tancar el projecte de Llei d’economia sostenible, que després del primer esborrany decebedor, haurà d’haver incorporat més concrecions i orientacions de com canviar la realitat actual.

Veurem si a escala de l’Estat s’obre pas la proposta de “Pacto por la Educación”, una proposta que segur que és necessària, però que vista des de Catalunya ens posa els pèls de punta. Un pacte per a l’educació ha d’abordar les insuficiències del sistema educatiu, però no per equilibrar els interessos dels titulars de centres o per desresponsabilizar l’administració educativa de les seves obligacions com a gestor. El pacte ha de determinar la voluntat de compensar els desequilibris existents -fracàs, abandonament…-; situar les necessitats d’universalitzar i generalitzar l’educació en etapes no obligatòries, com és el 0-3 o el 16-18; comprometre eines i continguts educatius rellevants en un món en canvi -els idiomes, les TIC…-; optar per un model d’avaluació integral -del sistema al centre, de l’administració a l’alumne-, per corregir, no per castigar, no per classificar…

Es coneixerà -o no- la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Una sentència que ja neix viciada, tant pel dubte de la capacitat (o “legitimitat”) de “jutjar” una norma elaborada conforme a llei i sotmesa a referèndum, com per l’evidència que estem davant d’un tribunal de dubtosa neutralitat atesa les múltiples ingerències que es constaten. La sentència pot aprofundir la insatisfacció per l’encaix entre Catalunya i Espanya, i pot qüestionar, per tant, les mateixes bases legals del mal encaix, o sigui, la mateixa Constitució. O pot, si és una sentència no invalidant, obrir la porta més possibilista per aprofitar i desenvolupar l’Estatut com l’instrument d’un autogovern que dóna respostes properes als problemes de la gent.

En fi, algunes coses veurem aquest any que d’entrada ens ha dut la competència en Rodalies. És un dels traspassos més importants en el qual es pot demostrar que des de la proximitat es pot respondre millor als problemes de la gent. I vénen, sembla que aviat, Inspecció de Treball, beques, etc.

Malauradament, però, encara veurem créixer l’atur i alguns conflictes, i novament ens podem trobar amb pràctiques oportunistes d’expedients o tancaments sense base econòmica real o amb alguns “patrons” que incompleixin els acords/convenis o que vulguin aprofitar-se del treball submergit.

I és una llàstima que, tot i fer més de dos anys que estem en crisi, sembla que no hem après les lliçons i encara no s’aborden canvis estructurals ni les regulacions i intervencions en polítiques monetàries i financeres, industrials i fiscals. Haurem de continuar insistint en que cal regular els fluxos de capital i evitar l’economia especulativa, que cal fer polítiques industrials actives, que el sistema fiscal pot orientar els canvis i ha de redistribuir la riquesa… Haurem d’insistir en que el creixement econòmic té sentit si és per viure millor.