Drets o vots? Millor convivència que populisme

Aquests darrers dies he pogut escoltar i llegir diverses crítiques a CCOO per la posició respecte la decisió de l’Ajuntament de Vic sobre l’empadronament de persones immigrades. Crítiques que ens imputen excitació en la resposta, errada en l’enfoc, en l’anàlisi del problema i en la ubicació de segle. Fins i tot s’adjectiva de “bonisme” per desqualificar l’actitud contrària a la limitació d’empadronament.

He buscat que vol dir excitació al diccionari de la llengua catalana: “provocar, fer més viu, un sentiment, una resolució, una activitat vital, etc.”. Entenc i comparteixo l’excitació, ja que quan analitzo els criteris d’empadronament aprovats per l’Ajuntament de Vic em veig en la necessitat d’expressar de forma viva sentiments i desitjos, sentiments de convivència i desitjos d’integració. I no vull renunciar a l’excitació en la defensa de drets, i menys quan l’alternativa és el populisme que es planteja.

No es pot justificar la decisió de l’Ajuntament de Vic per la por a l’avenç de les posicions polítiques del partit de la xenofòbia i el racisme. No es combat a qui vol l’exclusió social dels immigrants promovent mesures per excloure de drets a part de les persones immigrades. Front el populisme no podem fer més populisme, cal mostrar la voluntat de fer avançar la convivència i la integració, com diu el Pacte Nacional per la Immigració, signat per molta gent, entre els quals hi ha els partits que governen a Vic.

Sabem que estem en el segle de la globalització, en el segle de la lliure circulació, en el segle dels grans moviments migratoris i, per tant, amb el repte de regular els fluxos al mateix temps que garantim la plenitud de drets. Un segle en el qual la vella Europa, de la qual en som part, necessita la incorporació d’importants fluxos migratoris per equilibrar una població envellida, que no podria per si sola crear la riquesa necessària per abastir els drets socials i de ciutadania que històricament ens hem dotat. En aquest segle XXI es poden posar portes, però no aixecar murs. És un segle en què un dels objectius ha de ser fer avançar els drets arreu, i la millor manera de començar és garantir-los aquí.

La immigració són les persones nouvingudes que contribueixen amb el seu treball a la creació de la riquesa del país i que, evidentment, també volen superar les dificultats de la vida en el seu lloc d’origen. Ja són d’aquí, majoritàriament no estan de pas sinó amb voluntat d’arrelament i, per tant, són persones subjectes dels drets de ciutadania (salut, educació, etc.), que hem anat conquerint i construint històricament amb voluntat d’universalització. Negar-los-hi pot generar problemes de convivència i fractura i conflicte social. I el padró és una porta a uns drets que no podem negar a ningú..

El més fàcil és fer populisme amb la immigració, definir-la com a “problema” i alimentar la por a la diferència. I el més difícil és generar mecanismes d’acollida, d’inserció, d’integració de les persones nouvingudes en la societat. El problema no són les persones immigrades, són les respostes polítiques per dotar la plena integració de totes les persones, són els recursos que s’apliquen a bastir els serveis i a dotar de béns per facilitar els equilibris socials i evitar espais de marginació.

Es pot superar el populisme, la criminalització de la immigració, impulsant actuacions d’acollida consensuades en el territori, promovent la convivència, impulsant la col•laboració entre persones de diferents cultures i orígens, intensificant les dotacions i les polítiques d’igualtat d’oportunitats en les poblacions amb més taxes d’immigració. Sabem que aquest és un discurs incòmode, ja que reclama voluntats polítiques que s’han de sustentar en accions concretes amb uns costos i que han de fer pedagogia social dels valors que es confrontin a un discurs populista ben abonat per l’època de crisi. Però és millor drets que populisme, és millor convivència que limitar drets a canvi de pressuposats vots.