Seat, Nissan… de què van!

El que ha passat aquesta setmana a Seat i a Nissan no és un fet aïllat ni una anècdota, és una pràctica d’alguns sectors empresarials que volen que l’organització de les relacions laborals en l’empresa sigui competència exclusiva de la propietat de l’empresa. Diuen que les organitzacions sindicals són un fet caduc, obsolet i prescindible, i creuen que la direcció de l’empresa s’ha de relacionar amb els treballadors d’un en un, sense rendir comptes, sense aplicar els acords.

En aquest cas parlem d’empreses del sector de l’automòbil, que han rebut quantiosos ajuts públics per reestructurar la producció; que han aplicat expedients de regulació d’ocupació (ERO), d’extinció de la relació laboral (acomiadaments) o de suspensió temporal del treball a un nombre important de treballadors i treballadores; que han acordat els ERO amb els comitès d’empresa i/o han estat autoritzats per l’administració laboral per gaudir dels ajuts i de les facilitats corresponents.

I ara, enmig de l’aplicació dels ERO, gaudint dels ajuts públics, sense negociar i obviant els acords pactats en el seu moment amb els representants legals dels treballadors (RLT), decideixen prescindir de més treballadors (Seat), i comuniquen individualment la decisió sense cap participació sindical i sense donar cap informació dels motius o dels criteris emprats; o decideixen incrementar les hores de treball (Nissan) o incorporar treballadors/es d’altres plantes per fer front a les sobrecàrregues de treball sobrevingudes, però incompleixen l’acord de reincorporar a part dels que varen ser acomiadats quan va caure l’activitat.

En els dos casos hi ha hagut una resposta clara i unitària per part dels treballadors/es i dels sindicats, s’ha aturat la producció i s’ha forçat l’obertura de negociacions per reestablir els compromisos acordats en el seu moment i garantir els drets de les persones afectades. No hi ha hagut resignació davant la imposició, ja que seria un retrocés important de drets i de garanties i s’obriria pas la dinàmica d’individualització de les relacions laborals que deixa el treballador-individu desemparat i a l’albor de la decisió omnipotent de l’empresari/ària, una relació desigual.

Hi ha sectors que volen aprofitar la crisi de forma oportunista per eliminar drets i retallar garanties i condicions de treball. No és només que volen abaixar els costos laborals (acomiadament lliure, baixada de cotitzacions,etc.), sinó que volen la lliure disponibilitat del treballador, i per això necessiten que no hi hagi sindicats, que no hi hagi representació d’interessos, que no hi hagi obligació de negociar.

Ens hi juguem molt. No és l’existència de les organitzacions en si el que s’hi juga -que també-, sinó que és una forma d’entendre el treball, d’entendre les relacions entre treballadors/es i empresariat, una forma d’entendre la democràcia a l’empresa. Per això hem de ser intransigents amb aquestes pràctiques, no ens podem resignar que retallin drets.

Aquest empresariat no fa cap escarafall a les ajudes públiques per tal de salvar el seu compte de resultats, però se salten les obligacions públiques i el respecte als acords i als drets. No es pot permetre que les ajudes públiques no comportin una exigència de bones pràctiques per part de les empreses que en gaudeixen, de pràctiques responsables amb l’ocupació, amb els treballadors i treballadores, amb l’entorn. Però de què van?