Entre 67 i 50.000

Sembla que el president Zapatero va de números: 50.000 són els milions d’euros que planteja retallar de despesa i inversió pública, i 67 l’edat a la qual considera que ens hem de jubilar. Però no sembla haver-s’ho treballat gaire, ja que són propostes simples, més orientades a fer callar les crítiques d’inacció que li fan determinats sectors, que no pas a definir un camí per a la recuperació econòmica i per a la creació d’ocupació. Davant la constatació de la mala situació econòmica i les altes xifres de l’atur, pressionat per determinats fòrums internacionals -Davos, FMI…-, necessita posar sobre la taula unes mesures més publicitàries que no pas efectives. Malauradament, també demostren amb quina orientació de fons es vol gestionar la crisi, fent recaure sobre la immensa majoria els costos de la seva sortida i afeblint encara més el pes del sector públic en l’economia i en la societat.

Aquestes mesures són innecessàries, contraproduents i injustes, per la qual cosa el més segur és que estiguin abocades al fracàs, no es puguin aplicar i generin contestació social.

Pel que fa a l’edat de jubilació, crec que hi ha un elevat consens que no és l’allargament de l’edat de jubilació el que garanteix la viabilitat del sistema (entre altres coses tenim l’edat legal i real de jubilació més alta al conjunt de la Unió Europea: la real és de 63 anys i 9 mesos a casa nostra, davant els 61 anys i 3 mesos de mitjana de la UE), sinó que és la quantitat i la qualitat de l’ocupació existent. A més, la mesura complicaria l’accés dels joves al món del treball perquè no es generarien vacants i mantindria la prestació als aturats més grans de 65 anys. Si volem mantenir les màximes garanties per al funcionament del sistema de pensions, el que cal és crear més ocupació, i que aquesta ocupació no sigui ni precària ni de baixos salaris (i potser cal començar a pensar com “cotitzen” els guanys de productivitat derivats del progrés tècnic). Si s’han de fer reformes, no passen ni per abaixar les cotitzacions ni per allargar la vida laboral (no sigui que qui aplaudeix una cosa vulgui l’altra) i, a més, aquestes reformes no poden sorgir de les ocurrències del Govern de torn. Sense consens no hi ha reforma possible.

Però també em preocupa, i molt, l’anunci de retall de 50.000 milions d’euros de despesa pública. Sembla que la prioritat, ara, és l’estabilitat pressupostària i no la recuperació econòmica i la protecció social de les persones en atur. I ho vol fer mitjançant una política fiscal restrictiva, retallant despesa, i no expansiva, incrementant els ingressos. Gràcies a l’aportació de recursos públics (el Pla E de finançament d’obres locals, el Pla Renove per estimular la demanda de vehicles, els 420 € per complementar les prestacions socials quan s’ha exhaurit el subsidi o la quantitat de milions d’euros posats a disposició del sistema financer) s’ha pogut evitar un escenari encara pitjor del que tenim. Retirar ara recursos públics del sistema posa en perill la recuperació, ja que la inversió privada encara no crea activitat i ocupació i el sector financer encara no està prou sanejat. El que es necessita és potenciar el paper del sector públic en l’economia, crear ocupació de manera directa, amb més i millors serveis públics per posar les bases d’una societat cohesionada, saludable i ben formada. Cal dinamitzar l’activitat econòmica afavorint la modernització i la sostenibilitat de l’actual estructura productiva. Però per fer-ho calen més recursos públics, i és millor parlar de reforma fiscal progressista i de lluita contra el frau que no posar les tisores a l’aplicació de la despesa pública.

La situació econòmica és dolenta i, el que és pitjor, l’estem pagant els treballadors i les treballadores amb forma d’atur i amb pressions a la baixa en les condicions laborals. Les solucions no estan en el fet de retallar despesa pública o allargar l’edat de jubilació. Potser algun cop haurem de parlar de quina és la finalitat última del creixement econòmic, dels increments de productivitat derivats d’uns sistemes productius més eficients tècnicament, no sigui que algú entengui el creixement econòmic com una manera de fer que les persones visquin pitjor.