Un pacte per avançar…

La proposta de Pacte d’Estat sembla una proposta assenyada, necessària, ja que la situació econòmica és complicada i la sortida no es veu a prop. No en va, CCOO ho vàrem proposar ja fa un any quan ja vèiem que les coses anaven maldades. Però assolir el Pacte té alguns problemes, ja que la dinàmica de confrontació política entre Govern i oposició dificulta els punts de trobada, els desencontres i les desqualificacions entre PSOE i PP no faciliten l’acord i l’aparició sobtada de CiU fa dubtar de les seves intencions últimes.

El Govern ha de liderar les negociacions per assolir el Pacte, però a més de les forces parlamentàries ha de comptar amb les organitzacions empresarials i sindicals i ha d’incloure les comunitats autònomes. Sembla lògic, ja que d’una banda és en el marc de l’empresa on es crearà l’activitat i l’ocupació, i, de l’altra, són les comunitats autònomes les que gestionen bona part de les competències que s’hauran d’aplicar. El Pacte ha de concretar mesures estructurals de recorregut temporal llarg, cosa que justifica la necessitat de consensos més amplis.

El Pacte ha de perseguir que la recuperació econòmica sigui possible, sí, però sobre unes bases diferents a les que ens han dut on som. De res servirà aprofitar la urgència per retallar drets laborals i socials amb l’excusa de crear més activitat i més ocupació amb costos laborals i contribucions socials més baixes. Sens dubte això ens portaria de nou a una economia intensiva en mà d’obra precària i barata, i no pas a una economia amb un component més gran de capital tecnològic i d’innovació de producte i processos, i així estaríem de nou on va començar tot. Ni de res servirà que no s’augmenti el control i la intervenció pública sobre el sistema financer per evitar una altra vegada que l’economia especulativa condicioni el funcionament de l’economia productiva. Ni de res servirà contenir el deute actuant sobre la depesa pública si no actuem també sobre els ingressos.

Segur que un Pacte comporta sacrificis, però cal ser conscients que la crisi té el seu origen en l’enorme especulació financera internacional i que, a més, aquí es va alimentar d’una bombolla immobiliària pels mateixos sectors financers i les complicitats polítiques. Moltes empreses es van descapitalitzar participant en l’economia especulativa i van alentar un mercat de treball precari i de baixos sous, que desincentivava la innovació i el creixement de la productivitat. A més, la inflació es va menjar part dels guanys salarials i ens va fer perdre competitivitat. Per tant, els sacrificis que pot comportar el Pacte no han de recaure en exclusiva en els treballadors i treballadores.

Cal un Pacte d’Estat contra la crisi, per l’economia, l’ocupació i la cohesió social; que revisi a fons el sistema econòmic, modernitzant sectors productius, impulsant sectors emergents i millorant infraestructures; cal que reformi el sistema financer, que avui no intermedia l’estalvi amb les necessitats de finançament de famílies i empreses; que reforci la protecció social, la sanitat, l’educació, l’atenció a la dependència, l’atenció a les persones aturades, el sistema de pensions, per garantir les bases del model social (europeu) que volem; que augmenti els ingressos públics, lluitant contra el frau fiscal i fent més progressista el sistema fiscal; que millori els serveis públics d’ocupació; i que faciliti la reforma del mercat de treball apostant per l’estabilitat, la seguretat i la qualitat del treball i pels mecanismes per assolir la flexibilitat interna pactada a les empreses. Veurem si el Pacte avança en aquesta direcció o si només ens proposen austeritat (com a sinònim de menys despesa social) i reforma laboral (com a sinònim de més facilitats per contractar i acomiadar). Sense l’acord de tothom serà més difícil comptar amb projectes col•lectius i política d’Estat que ens portin vers una recuperació sòlida.

Sens dubte hi ha gent que quan parla del Pacte d’Estat vol treure a col•lació la memòria històrica, i ens recorda els Pactes de la Moncloa (un altre moment, altres protagonistes, altres objectius però urgències similars) o la conflictivitat social amb què s’abordaven les reformes amb imposicions i retallades de drets (no oblidem que dimarts 23 sortim al carrer a rebutjar allargar l’edat de jubilació obligatòria als 67 anys). Però no vull fer paral•lelismes, crec que la memòria ens ha d’ajudar a avançar, conèixer per corregir. I, per tant, vull mostrar la indignació per l’admissió a tràmit de la querella contra el jutge Garzón, presentada per Falange Española y de las JONS, acusant-lo de faltar-los a l’honor per investigar els crims del franquisme. Com se’ns pot impedir jutjar en democràcia els crims del franquisme? Deixo aquí la indignació i el suport a Garzón i a la seva feina per conèixer i per jutjar.