El 23 de febrer vaig ser a la manifestació de Barcelona en defensa de les pensions -i contra l’allargament obligatori de la vida laboral fins els 67 anys- mentre es feien les de Lleida, Girona, Tarragona, Tortosa, València, Madrid i altres ciutats. La sorpresa, però, la vaig tenir el dia següent llegint als diaris una valoració negativa del seguiment i la consegüent desqualificació als sindicats. Sorprès perquè tinc la sensació d’un alt grau de sensibilitat social envers les propostes que hem fet els sindicats i d’una àmplia oposició a mesures com l’allargament obligatori de la vida laboral o la pèrdua de drets en les pensions. Crec que hi va haver una bona resposta social, organitzada en pocs dies, que va mobilitzar força gent i va crear una opinió favorable a la posició de rebuig.
Els dies previs a la manifestació es van fer assemblees, es va repartir informació a empreses, estacions de metro i de rodalies. Vàrem fer trobades amb organitzacions socials, vàrem informar a través d’alguns mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Vàrem mobilitzar-nos per fer sentir la nostra veu. I crec que ho vàrem aconseguir. Si mirem les fotos de les manifestacions del 23F, els comentaris desqualificadors semblen totalment fora de lloc. Si tan malament haguessin anat, segur que no n’haurien parlat tant!
Aquests dies ha quedat clar que la reforma de les pensions avui no és prioritària. El sistema té molt bona salut financera i ja tenim fórmules voluntàries per allargar la vida laboral (potser es poden incentivar més?). Si calen reformes s’hauran de fer negociant, sense generar alarmes injustificades i sense retallar drets. També ha quedat clar que la viabilitat futura del sistema depèn del fet que es creï ocupació en quantitat i en qualitat, amb menys precarietat i amb salaris dignes; que hi hagi més riquesa al país, incrementar la qualificació, la innovació i la productivitat; i afavorir més cohesió social.
Per això hi ha un ampli sentir majoritari per la unitat política i social, per assolir un acord que posi les bases d’aquest futur. Serà difícil avançar en aquest acord si no s’entén que no és moment de retallar la despesa social ni la inversió pública, que no es tracta d’eliminar drets laborals o socials. Sinó que el que cal fer és intervenir i controlar el sistema financer, combatre el frau fiscal i l’economia submergida, abordar una millor redistribució de la riquesa existent a partir d’un sistema fiscal més just, millorar el sistema educatiu i formatiu, millorar i orientar les infraestructures energètiques, de mobilitat, de TIC, de recerca, establir polítiques industrials actives, que situïn ajuts selectius per modernitzar sectors i fer-ne emergir de nous.
A Catalunya, el Parlament ha aprovat treballar per assolir un acord de les forces polítiques al voltant de l’actualització de l’Acord estratègic signat pel Govern, els empresaris i els sindicats. Caldrà veure què es prioritza i quines propostes fa cada part, caldrà veure quina perspectiva de futur i de país proposen.
Però no tota la realitat s’atura fins a la sortida de la crisi. Hi ha vida i conflicte en la mateixa crisi. Els propers 5, 6 i 7 de març les netejadores d’edificis i de locals es mobilitzen plantant tendes a la plaça Sant Jaume. Lluiten per desbloquejar la negociació del conveni. En aquest sector -neteja d’edificis i locals- el col•lectiu de persones treballadores està majoritàriament format per dones, el 95%, tot i que entre els comandaments intermedis i caps hi trobem majoritàriament homes, el 90%. Són unes treballadores especialment poc valorades i mal pagades, tot i fer una de les feines més útils per a la nostra societat. El salari brut mensual d’una netejadora és de 916 euros, per sota del salari brut d’un peó especialitzat, categoria comparable, i ocupada majoritàriament per homes. El conveni que es vol negociar pretén canviar una realitat que, des de fa molts anys, pateixen aquestes treballadores de la neteja. Amb l’acampada es vol reclamar, del Govern i de la patronal del sector, un canvi d’actitud que permeti superar aquesta discriminació històrica i territorial i que faci possible la negociació d’un conveni amb una mateixa regulació, una mateixa aplicació i un mateix salari a tot Catalunya (que superi les actuals diferències per província i permeti com a mínim ser mileurista).
Són també aquestes realitats, feina mal pagada, discriminació de gènere, alta temporalitat, nul•la expectativa professional, escassa atenció a la prevenció de riscos, etc., les que expliquen on estem. Per això és important que la lluita del sector de neteja d’edificis i locals (les dones de la neteja) avanci i assoleixi les seves reivindicacions. Forma part també d’allò que volem que sigui el nou model productiu, treball digne, amb salaris dignes, amb estabilitat i seguretat.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari