La setmana ha acabat amb la cimera dels signants de l’Acord estratègic (Govern, sindicats i empresaris) i les forces parlamentàries, convocada per obrir un marc de treball, unitari i constructiu, en el qual forces polítiques, empresaris i sindicats analitzéssim i establíssim punts d’acord per confrontar els efectes negatius que té la crisi sobre les persones i l’activitat econòmica. El resultat no és per llançar coets, però tampoc és per menysprear. I tot i que la perspectiva electoral fa que les diferents forces busquin més els elements de contrast que no pas els de consens, com a mínim hem quedat per treballar les properes setmanes per intentar concretar algunes mesures.
El problema sorgirà en concretar les possibles mesures, perquè hi trobarem matisos forts. Mentre uns insisteixen que les mesures han de ser doloroses i ens recorden que la crisi ens ha fet més pobres i plantegen mesures per reparar els mals causats recuperant el camí del creixement sobre les mateixes bases, però amb menys drets, altres diem que les mesures han de garantir els drets i la protecció, que calen estímuls al creixement i que s’ha d’aprofitar per posar les bases per canviar la manera de fer les coses.
La declaració presentada posa les prioritats en un seguit d’actuacions:
a) Mantenir els estímuls econòmics per mantenir l’activitat i l’ocupació (millora del finançament i capitalització de pimes, incentius a la demanda interna fomentar una base industrial sòlida i més productiva, sostenir la modernització de la construcció lligada a la rehabilitació…).
b) Garantir la protecció social i millorar l’ocupació (millores de la renda mínima d’inserció, polítiques actives més properes i individualitzades, formació ocupacional…).
c) Introduir elements que comportin un canvi en el model productiu (reforçar les polítiques de formació per a l’ocupació, fomentar el desenvolupament de sectors emergents, racionalitzar i simplificar l’Administració…).
La declaració acaba amb un recordatori d’altres reformes estructurals que es tracten actualment en altres fòrums d’àmbit estatal, però sense entrar en detall ni definir-ne la posició.
Mentre això passava estàvem encara sota els efectes del temporal de neu i vent d’inici de setmana. Més enllà del fenomen meteorològic, inèdit en determinats indrets de Catalunya, el fet més rellevant ha estat la caiguda de torres d’alta tensió, que ha deixat sense llum i activitat importants nuclis de població. Un nombre molt important de persones no han vist recuperat el subministrament fins passat un bon grapat de dies.
Aquest fet ens mostra les febleses d’una societat que depèn d’unes infraestructures que no controla però que paga. Fa temps que es va optar per privatitzar serveis essencials de la societat, com són, sens dubte, el subministrament de l’aigua, el gas o l’electricitat, i fa temps que els poders públics han perdut capacitats de control en les decisions més estratègiques que prenen les companyies subministradores. Ara el debat és si s’ha fet el manteniment necessari de la xarxa durant tots aquests anys, per evitar que fets com aquests tinguin efectes tan perjudicials sobre les persones, o si les companyies elèctriques tenen com a objectiu l’assoliment del màxim guany. No podem obviar que avui Endesa és propietat de l’empresa Enel, de capital italià, i que va ser venuda a un preu suficientment alt com perquè la propietària es preocupi més de recuperar la inversió que de gastar en manteniment o millores.
Aquest fet ens ha de fer repensar en la lògica d’aquells que insisteixen en el fet que el futur passa per disminuir el pes del sector públic en l’economia, o que plantegen que s’han de retallar despesa i inversió públiques per equilibrar els pressupostos, o que reclamen que els poders públics no han d’interferir en el lliure funcionament d’uns mercats que a través del lliure joc d’oferta i demanda fixen preus i prioritats d’inversió. Ara Endesa farà les reparacions, pagarà les multes, si escau, i traslladarà al compte de resultats tots els costos, que tard o d’hora repercutirà en la factura que paguem els consumidors. Pagarem perquè no ens queda més remei, sense electricitat ja no sabem (podem) viure. Però si no hi ha més regulacions, més capacitat per incidir en les estratègies empresarials d’aquestes companyies, tornarem a tenir problemes, perquè aquí no funciona allò que qui paga mana.
Aquesta setmana que estrenem tenim vaga a l’ensenyament. Una vaga provocada per l’objectiu del Departament d’Educació d’aconseguir estalvi pressupostari i no de garantir millora educativa. Si les ràtios pugen, si les substitucions triguen més, si els acords no es compleixen (llicències per estudis, reduccions horàries majors de 55 anys) i si els canvis que es volen fer (calendari, autonomia…) no es negocien ni es consensuen, sembla lògic que el conflicte sigui l’única resposta possible al malestar instal•lat en els centres docents.
Un dels pocs consensos que hi ha quan es parla de la crisi és que el futur passa per una major incorporació del coneixement al treball, al sistema productiu. Si això és cert, vol dir que una de les prioritats ha de ser la inversió en educació: inversió en professionals, en centres i equipaments, en definitiva en qualitat. No sembla que les coses vagin en aquesta direcció. Si el futur requereix que més nens i nenes, més joves estiguin més anys a l’ensenyament i que els nivells d’èxit escolar augmentin, si l’abandó escolar no ha de ser un problema, si s’ha de fer efectiva la inclusió escolar, sembla lògic pensar que cal augmentar els recursos per a l’educació, que les ràtios d’alumnes per grup no poden pujar, que les baixes de professorat s’han de substituir ràpidament, que el nombre de mestres o professors per centre no pot disminuir, i que cal comptar amb la major complicitat dels i les professionals per entomar el futur. Sembla, però, que el conseller d’Educació no ho veu així, i manté una tensió sobre el sistema educatiu que genera una situació de malestar en els centres i una resposta en la vaga del proper dimecres 17. Després del 17, la Conselleria no tindrà més remei que reprendre el diàleg i la negociació, ja que el futur educatiu és un dels reptes més importants que tenim i no pot arruïnar-se per polítiques pressupostàries restrictives o per gestions autoritàries dels canvis.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari