De què parlem quan parlem de corrupció?

Aquests dies assistirem de nou a una nova allau informativa sobre el cas Gürtel, en el qual se’ns parlarà d’una trama de finançament il•legal del PP. Però possiblement el tractament dels fets girarà al voltant de les desqualificacions partidàries, les anècdotes de les actuacions personals o la relativització del “tothom ho fa”.

Amb tota l’allau informativa podem acabar oblidant de què estem parlant. El diccionari de la llengua defineix “corrompre” com “alterar una substància tornant-la putrescent, insana; impurificar l’ambient; desviar de la rectitud del deure, viciar, pervertir; induir a obrar il•legalment; subornar algú; pervertir o seduir una persona”. I defineix “corrupte” com “corromput, que es deixa subornar, pervertir o viciar” i “corruptor” com “que corromp”. Si parlem de tot això no podem pensar que estem només davant d’un delicte, que ho és, sinó que hem de ser conscients que hi ha un marc social i polític que possibilita aquestes pràctiques.

Per tant, cal establir mecanismes i regulacions per evitar que torni a passar. Cal reforçar i millorar instruments i regulacions existents i crear-ne d’altres. Si no, molt probablement acabarà sent un episodi més de la vida social i política del país, que es repetirà quan les condicions ho permetin. I així acabarem integrant en el paisatge del país els “casos” Gürtel, Palma Arena, Filesa, Marbella, Palau o Millet, entre d’altres.

Cal insistir als poders públics i a les institucions que es dotin de codis de transparència i de bon govern, que obliguin al rendiment de comptes i que impregnin d’uns valors ètics l’actuació pública. El rendiment de comptes ha de ser un requeriment a tota organització, pública o privada, a explicar a la societat allò que fa i a acceptar la responsabilitat dels seus actes. Cal evitar que es mantingui instal•lada la idea que els recursos públics són propietat de qui els gestiona, sigui el poder polític o el gestor públic, sigui el titular de la subvenció o la concesió.

Rendir comptes ho ha de fer el Govern i l’Administració pública, per descomptat, fent més transparents els beneficis socials dels recursos que gestiona, dels ingressos públics que recapta. Però també els partits, les organitzacions empresarials i sindicals, les fundacions, les associacions, les comunitats religioses i les organitzacions no governamentals, tot el complex entramat que es denomina societat civil ha de transparentar davant la societat el que és i el que fa, per què ho fa i amb què. I també cal exigir aquesta rendició de comptes a les empreses, ja que la seva responsabilitat social va més enllà de les exigències que tenen amb els seus accionistes.

Si relacionem informació, transparència i participació, podrem abordar més bé alguns dels problemes que tenim, i potser així Govern i partits, entitats, organitzacions socials i empreses actuaran en funció dels seus fins explícits i ho faran amb coherència i conducta ètica. Potser així les pràctiques d’enriquiment privat, de tràfic d’influències, de clientelisme i d’arbitrarietat, de finançament il•legal, de malbaratament de recursos, etc., poden ser tractats com a delictes i les persones imputades com a delinqüents.