Cal fer-ho i és de justícia…

Aquesta setmana he assistit a l’acte en suport al jutge Garzón, i entre dimecres i divendres he estat pendent del Tribunal Constitucional, ja que quan surti la sentència serà necessari organitzar una resposta unitària, de país, que deixi clara la voluntat de Catalunya d’aprofundir en l’autogovern.

Dimarts dia tretze vaig ser en l’acte en suport del jutge Garzón, una iniciativa que crec necessària, justa. I per això, els actes que hem organitzat per al dia 20 al Paranimf de la Universitat de Barcelona a les 13 hores i el del dia 24 a les 18.30 h a la plaça de Sant Jaume han de ser un posicionament clar de suport a l’actuació judicial envers els crims contra la humanitat que va perpetrar el franquisme, així com de denúncia d’un poder judicial cada dia més en entredit.

L’acte té com a lema “L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat col•lectiva”, i, per tant, queda clar que els convocants volem donar suport a qui avui està sent assetjat per voler fer justícia investigant els danys a les víctimes d’una dictadura, i fer palès que estem davant d’un atac als principis bàsics de la democràcia, com diu el manifest que crida a l’acte.

Crec que aquest és un acte de justícia. La societat ha de conèixer i reconèixer el que han estat els crims d’un règim dictatorial, que va subvertir l’ordre legal establert de la zona republicana amb un cop d’Estat i durant molts anys va perseguir, empresonar i assassinar milers i milers de ciutadans i ciutadanes per les seves idees i formes de vida. Impedir-ho perseguint el jutge que intenta fer-ho i, a més, a partir de denúncies interposades per grups d’ultradreta i sense aval de la fiscalia, crec que és un greu precedent, que qüestiona la fiabilitat de la justícia i, per tant, soscava la confiança en els principis democràtics dels nostre Estat de dret.

Una desconfiança que arriba fins al Tribunal Constitucional. Qüestionar la constitucionalitat de l’Estatut pot qüestionar l’actual marc de relació entre Catalunya i Espanya. La reforma estatutària es fa d’acord amb els procediments constitucionals establerts, igual que fan després la resta de comunitats autònomes. El text és debatut, pactat, consensuat i aprovat pel Parlament de Catalunya; posteriorment es debat i pacta entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats, que el vota favorablement; i finalment el text acordat és aprovat en referèndum del poble català. Que el Tribunal Constitucional vulgui invalidar això és qüestionable.

L’Estatut, avui, no és el problema, és vigent i té plena legalitat. On hi ha un problema és en el Tribunal Constitucional, que s’hauria de renovar totalment, ja que ja no té cap mena de credibilitat i els seus membres estan absolutament deslegitimats per prendre cap tipus de decisió sobre un recurs que mai no hauria d’haver estat interposat. Ara el que cal és desenvolupar l’Estatut, posar-lo al servei de les persones, aprofundir al màxim l’autogovern per donar respostes concretes als problemes dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i posar les competències al servei de la solució dels problemes reals.