Ens veiem l’1 de maig a la mani

A una setmana de l’1 de Maig tinc la sensació que la situació no va gaire bé. D’una banda, els intents d’abordar, a través d’un Pacte d’Estat o del Diàleg Social, algunes qüestions que permetin recuperar el ritme econòmic i fer front als problemes de la nostra economia, en especial l’atur, no sembla que avancin en el sentit desitjat. I d’altra, la sensació de crisi, de manca d’independència o imparcialitat, que transmet la justícia arran de les actuacions del Tribunal Suprem o del Constitucional.

Farà un parell d’anys semblava haver-hi un ampli acord en relació amb les causes de l’actual crisi econòmica. Però ara sembla que les causes s’han esvaït i es parla de reformes laborals i socials per rebaixar drets de les persones. Qüestions que no estan entre les causes de la crisi. Parlàvem de la fallida del sistema financer, de l’enorme dependència de sectors de baix valor afegit, dels excessos de l’economia especulativa, dels alts nivells d’endeutament de famílies i empreses, de la manca d’innovació i productivitat d’un model basat en precarietat laboral i baixos salaris, dels baixos nivells formatius i educatius del país, del feble Estat del benestar que tenim, etc.

Si hem hagut de posar milions i milions d’euros a disposició de les entitats financeres per garantir-ne la solvència i evitar-ne l’esfondrament, no entenc per què ara no s’aborda un canvi en profunditat de les regles del joc del model econòmic que ens ha dut on som. Per què no es parla de regulacions del sistema financer? Per què no s’introdueixen elements que evitin la subordinació de l’economia industrial a l’economia financera? Per què no es parla de gravar l’economia especulativa? Per què no s’aborda una reforma fiscal progressista? Per què no es mantenen els estímuls fiscals a l’economia posant les bases materials per al canvi de model productiu? Per què no es fa una política industrial activa i selectiva? Per què no s’aposta per un model laboral que potenciï l’estabilitat i el reconeixement de l’experiència i la qualificació? Per què no s’aborda la regulació de la responsabilitat social que els pertoca a les empreses i als seus directius?

Hem de continuar insistint que la millor forma d’abordar la crisi és a través de la negociació i el diàleg social, des del compromís, però també des de la claredat que la recuperació econòmica no passa pels retalls de drets sinó per més dinamisme, innovació, qualificació i cohesió social i per disposar d’unes bases materials econòmiques més sòlides, o sigui, per mantenir un important nivell d’intervenció pública en l’economia facilitant alhora l’activitat dels sectors més dinàmics.

Però també em preocupa la situació de la justícia. La incapacitat del Tribunal Constitucional per emetre la sentència de l’Estatut, que mai havia d’haver estat recorregut, o la persecució judicial del jutge Garzón per voler investigar els crims del franquisme, posen de manifest que el nostre sistema judicial té enormes febleses, especialment pel que fa a la seva independència i imparcialitat. I dubtar del funcionament de la justícia en democràcia és un problema. Afebleix l’equilibri de poders que tot sistema democràtic ha de tenir i ens deixa amb una incertesa raonable en relació amb la garantia de drets de les nostres actuacions.

Potser darrera d’aquestes visions hi ha la proposta de regeneració moral i ètica que necessita la política del nostre país. Recuperar la confiança en les institucions democràtiques vol dir confiar en la seva independència i en la seva imparcialitat, en la seva capacitat de posar la ciutadania en el centre de la resposta política. Que no siguin els interessos partidaris o els dels poders econòmics qui determinin les agendes. Sigui quan parlem de la crisi econòmica o de la crisi de la justícia. O quan parlem de corrupció o manca de transparència.

Per tot això, aquest 1r de Maig hem de ser al carrer. Per l’ocupació i la protecció social, però també perquè necessitem cridar per la regeneració moral i ètica del país.