El que està passant a Grècia no ens pot ser aliè. Si bé la situació d’una i una altra economia són diferents, tant pel volum del PIB com pels equilibris ingressos-despeses, el que està passant mostra la dificultat per disposar d’una política comuna a Europa en un moment de crisi profunda però també d’atacs a un model social determinat.
És com si ja no recordéssim d’on venim, quina ha estat la causa de la fallida del sistema financer mundial. De nou els capitals especulatius es mouen sense controls ni regulacions a la recerca de la maximització del benefici privat, sense escrúpols, i es neguen a introduir regles o controls. Veure com Standard & Poor’s (encara no sé perquè es diu normal i pobres aquesta agència) continua tenint credibilitat i com la seva qualificació de deute té efectes immediats sobre la confiança dels inversors i consegüentment sobre el seu preu encara em sorprèn. Sobretot després que fou incapaç de predir res del que va passar o, el que és pitjor, d’haver contribuït a fer que passés el que va passar amb un sistema financer mundial plenament intoxicat de crèdits escombraries (recordem les subprimes).
I davant dels atacs especulatius sobre el deute grec -i sobre l’espanyol?-, les grans institucions internacionals (que defensen els interessos que defensen) insisteixen en el fet que no hi ha més receptes que les de sempre: la contenció fiscal i la desregulació de drets. Com si no estigués clar que menys estímuls fiscals produeixen menys recuperació i més lenta, i menys drets és menys cohesió, més desigualtat. Per això no és estranya la resposta de la majoria dels grecs. Les velles receptes recauen sobre els de sempre. Però com sempre hi haurà qui en sortirà beneficiat: els que ja disposen de bona part de la riquesa i del poder, que els seguiran creixent a costa d’altres.
I mentrestant Europa, la UE, sembla desapareguda. Sense política comuna que abordi la consolidació d’un model social que equilibri creixement i desenvolupament, benestar i cohesió… Europa avui només té per recepta el Pla d’estabilitat, que prioritza la lluita contra el dèficit i, per tant, la retirada d’estímuls fiscals a l’economia, la disminució de la despesa pública i social. Necessitem una Europa integrada en unes polítiques comunes, en què els recursos disponibles s’apliquin a una sortida conjunta que ha de ser consolidar el model social europeu, de drets socials i laborals, i no el “sálvase quien pueda”.
Veurem què passa els propers dies al nostre país. La pressió per reformes regressives en el mercat de treball o per la retirada dels estímuls fiscals a l’economia és forta, la qualificació de Standard & Poor’s no és un acte neutral, les continuades demandes de les entitats financeres tampoc és neutral (curiosament no parlen de reformes financeres i sí del mercat de treball). Veurem què passa, però per si de cas pensem que el que passa a Grècia no ens pot ser indiferent.

Deixa un comentari