Ens volen fer veure el dèficit públic com el culpable de la situació crítica -econòmica i social- en què ens trobem, i així justificar les retallades. Potser hem de recordar que la crisi econòmica té altres orígens, que la fallida del sistema financer és el detonant de la crisi d’un model de creixement d’una economia global, basada en el paradigma neoliberal que fa del mercat sense controls el regulador únic, que ha fet aigües. Hem de deixar clar que el dèficit no és ni el germen ni el causant de la crisi, és la conseqüència de la resposta dels estats per evitar els efectes destructius de la crisi.
El dèficit actual (-11’2% davant el -6,8 de la UE 27) és elevat, no hi ha dubte, però l’actual nivell d’endeutament de la nostra economia (53’2 davant el 73’6 de la UE 27) és encara suportable sense angoixes. Gràcies al dèficit -gastar més del que tenim- hem garantit la solvència de les entitats financeres i mantenim uns nivells d’activitat econòmica, que en el darrer trimestre, tot i que de forma tímida, comença a donar índexs positius al creixement del PIB (+0’1). Introduir ara retallades en despesa i inversió pública per equilibrar el pressupost dificultarà la reactivació econòmica en frenar la demanda interna per la disminució de la capacitat de compra d’importants col•lectius (treballadors públics i pensionistes) i el fre de la inversió pública directa en infraestructures.
El pla d’ajust presentat pel Govern és inútil i contraproduent per les necessitats de recuperació econòmica. A més és injust socialment i insolidari, ja que recau en uns sectors socials concrets i no té en compte l’equilibri dels esforços del conjunt de la societat. I trenca amb la cultura del diàleg, la negociació i els acords, en incomplir sense negociació prèvia acords signats en matèria de funció pública, de pensions, d’atenció a la dependència i en matèria de despesa sanitària, i ens instal•la en la desconfiança i la manca de credibilitat per construir nous acords.
Una part de les retallades recauen en els treballadors públics, argumenten el que és el sacrifici just de qui té estabilitat en el lloc de treball sense el perill de l’atur (com si el treball estable fos un privilegi i no un dret). La demagògia de l’argument no pot amagar que estem davant d’un linxament públic dels treballadors públics i dels serveis que presten. Obvia l’existència d’alts nivells de temporalitat, no explica la inexistència del dret a la negociació col•lectiva, no reconeix l’esforç d’acceptar al mes de setembre passat pujades inferiors a l’IPC fins al 2012. Es vol confrontar treballadors amb treballadors, generar divisions per dificultar la contesta a les polítiques regressives (públics amb privats, fixes amb temporals, grans amb joves, autòctons amb immigrants, etc…). En el fons s’aposta també pel descrèdit del que és públic, justificant el desmantellament del feble Estat del benestar construït aquests darrers anys. El retall de salaris s’acompanya de la congelació de plantilles, i això és pèrdua de qualitat (i quantitat) dels serveis públics als quals té dret la ciutadania.
Preocupa que l’única actuació se centri a passar les tisores en la despesa i la inversió pública. Cap mesura actua sobre l’ingrés i si el dèficit és la diferència entre ingressos i despeses, l’equilibri depèn de les dues variables. Avui hi ha marge per actuar sobre els ingressos més que sobre les despeses, i és econòmicament més rendible i eficient. Aquests anys s’ha desmantellat el sistema fiscal eliminant impostos com el del patrimoni (1.800 milions a l’Estat) o rebaixant el de successions (540 milions a Catalunya), s’ha rebaixat el tipus marginal màxim, que ha passat del 47% al 43%, no s’ha dotat la lluita contra el frau (es calcula que en 4 anys es podrien aflorar 100.000 milions d’euros si es disposés dels recursos necessaris), les rendes del capital (incloses les especulatives) tributen molt menys que les del treball. Cal una reforma fiscal que equilibri els pressupostos via ingressos i que sigui progressista: qui més té més contribueix. Això generaria una imatge de justícia social important, equilibraria els esforços de tots els sectors socials i potser així es recuperaria la confiança en el fet que la política pot dirigir l’economia.
Que no s’estranyi el Govern que aquest pla generi una important conflictivitat social, tant per respondre a la inutilitat i la injustícia de les mesures com per reclamar una altra sortida a la crisi, que equilibri els costos i garanteixi els drets i el model social.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari