De l’Estat del benestar a l’Estat del malestar

Les mesures d’ajust que s’estan portant a terme, tant aquí com als països de la Unió Europea (més enllà de valorar el seu grau d’injustícia, duresa i inutilitat), són un atac en tota regla a un model social determinat. L’ajust presentat té en la retallada salarial dels treballadors públics l’element més visible i ha anat acompanyat d’un procés de linxament que, a més de qüestionar la professionalitat de qui es dedica a prestar el servei, alerta de la impossibilitat de mantenir l’actual nivell de prestacions de béns i serveis públics, tant pel que fa a la seva provisió com als nivells de qualitat.

El model d’Estat del benestar, que aquí encara està lluny de convergir amb els nivells de dotacions mitjanes de la UE, té com a fita reduir les desigualtats socials que genera el funcionament lliure del mercat a partir de la provisió o la subvenció de béns i serveis per part dels poders públics, que utilitzen el sistema fiscal per redistribuir la riquesa generada pel país i així assolir un grau més o menys alt de cohesió social i convivència. Els serveis de l’Estat del benestar són bàsicament els que afecten l’educació, l’assistència sanitària, l’habitatge, els subsidis de renda, les prestacions d’atur, les pensions i l’atenció a la dependència.

Però hi ha qui vol aprofitar la crisi per qüestionar aquest model. D’un model que proporciona prestacions universals, en què tothom té dret a disposar d’uns serveis de la mateixa qualitat amb independència de la seva posició econòmica, es vol passar a un model de prestacions en funció de la renda. Per això, bona part de l’argumentació de qui justifica el pla d’ajust es basa en la crítica a la burocratització, la ineficiència, l’excessiu cost del sector públic, sense demostrar-ho, és clar, però aposta pel seu desmuntatge i trasllada al mercat la provisió d’aquests béns i serveis, on es podran adquirir d’acord amb el “preu just” que la “lliure competència” marcarà.

És important que el debat sobre el pla d’ajust del Govern no amagui que està en joc el mateix concepte de servei públic i la seva prestació universal en condicions de qualitat. Per això també apareix amb intensitat el debat sobre la fiscalitat, ja que en funció de com ens posicionem estem apostant per un o altre model social. Una fiscalitat suficient, progressiva i redistribuïdora és la garantia d’un Estat del benestar de prestacions universals, mentre que una fiscalitat basada en les polítiques de desgravació de les rendes directes, renuncia al paper redistribuïdor de la riquesa i aposta per un Estat mínim, amb poca capacitat d’intervenció en l’economia i en la societat.

Es pot abordar la crisi i el dèficit públic d’una forma més justa i equitativa, amb mesures de reforma fiscal que aportin més ingressos, i en què pagui més qui més té, en lloc de reduir la despesa social. El que cal és augmentar la fiscalitat del capital i aproximar-la a la del treball, recuperar l’impost sobre el patrimoni, incrementar la tributació de les SICAV, refugi de les grans fortunes, i fixar una tributació base per a l’impost de successions i donacions. S’ha d’establir un nou tram a l’IRPF per a rendes molt altes. I els organismes internacionals han de promoure i impulsar un impost a les transaccions financeres, que limiti els moviments de capital especulatius.

Però mentrestant ja veiem com l’ajust dur recau en el sector públic. Tant en els treballadors com en els retalls en les dotacions de recursos materials i humans en l’educació, la sanitat, els serveis socials… Per al 2010 ja s’anuncia que el sostre de despesa pressupostària disminuirà un 15%, i això és sobretot provisió de béns i serveis públics. Per això és important que la defensa dels serveis públics formi part de l’exigència que fem als governs. Darrere del model d’Estat del benestar que volem construir hi ha una societat més cohesionada i més justa, més equitativa i solidària. Desmuntar-lo i apostar per la mercantilització dels drets socials i de ciutadania aconseguits ens porta a un horitzó social de desigualtats, d’individualisme i de retrocés social, o sigui, a l’Estat del malestar.