Ara els pobles

S’ha reunit a Vancouver (21-25 de juny) el 2n Congrés de la Confederació Sindical Internacional (CSI), amb el lema “Ara els pobles” i Guy Rider (secretari general sortint, que ha estat substituït per Sharan Barrow, actual presidenta del Congrés de Sindicats d’Austràlia) ha presentat l’informe, el qual remarca que en el moment actual de la crisi econòmica es perfila una dicotomia dramàtica: “o democràcia o dictadura dels mercats”.

Fa quatre anys es va fundar la CSI a Viena, davant la imperativa necessitat de canviar l’economia globalitzada per fer-la justa amb els treballadors i treballadores. Avui és més evident la necessitat d’un internacionalisme sindical que representi els treballadors allà on treballin. El massiu col•lapse financer ha introduït un canvi dramàtic en l’economia mundial, que ha tingut conseqüències negatives per l’economia real i per a tots els treballadors. En aquests quatre anys s’han incrementat els desequilibris econòmics i socials, hi ha més fam, més desocupació, més economia informal i una absència de drets que evidencien els límits d’un ordre econòmic i social clarament injust.

Algunes dades il•lustren el món que la CSI vol canviar: des de la crisi s’han perdut 34 milions d’ocupacions, que s’han de sumar als prop de 178 milions de desocupats ja existents, en un context en què, segons dades de l’OIT, el 50,6% de la mà d’obra mundial té una feina vulnerable i 633 milions de treballadors i les seves famílies entren en la definició de pobres que treballen; les dones fan el 66% del treball a escala mundial, produeixen el 50% dels aliments però guanyen amb prou feines un 10% dels ingressos i posseeixen només l’1% de la propietat.

L’informe del Congrés identifica les sis prioritats que marquen l’estratègia de la CSI a favor d’una justícia social global:

– Treball decent per a tothom i que s’apliqui de manera enèrgica el Pacte mundial per a l’ocupació, aprovat per l’OIT el 2009.
– Justícia i equitat en el mercat de treball, o sigui, respecte universal dels drets fonamentals del treball, promoció de l’organització sindical i cobertura de la negociació col•lectiva, combatre el treball precari i informal i acabar amb la bretxa salarial i les desigualtats de gènere.
– Regular els mercats financers de forma efectiva, posar-los al servei de l’economia real, i implantar un impost internacional a les transaccions financeres.
– Un futur sostenible amb baixes emissions de carboni, per prevenir el canvi climàtic, garantir més ocupació i promoure una “transició justa”.
– Un nou model que permeti un desenvolupament equilibrat de tots els països i redueixi decisivament la pobresa i les desigualtats.
– Un govern democràtic de la globalització, a partir d’una profunda reforma de les institucions multilaterals i del sistema de Nacions Unides, que asseguri el compliment dels objectius anteriors.

El congrés ha constatat els perills de no trencar amb el paradigma neoliberal, que ens ha portat on som. I per això s’ha recalcat que “el món es troba en un punt d’inflexió entre un futur que pot oferir feina decent, un desenvolupament sostenible i equilibrat, un millor nivell de vida i respecte pels drets humans, i un altre que enfonsaria milions de persones en la desocupació, la pobresa i la impotència, amb tots els perills i el sofriment que comportaria”.

I mentrestant, a Toronto, es reuneix la Cimera del G20, que es nega a abordar l’agenda social i de l’ocupació, tal com s’havia compromès. Qui va provocar la crisi està agafant un nou impuls, i vol contraposar competitivitat i democràcia. La seva disjuntiva és entre mercat i democràcia, entre un “mercat perfecte” alliberat dels lligams del dret del treball i de la protecció social, i la democràcia social avançada, que té com a eix vertebrador el treball.

I aquí, tant a l’Estat com a la UE, les polítiques per abordar l’actual fase de la crisi adopten com a objectiu prioritari l’ajust dels comptes públics i renuncien a afavorir el creixement econòmic i la creació d’ocupació. Un greu error, amb conseqüències molt negatives, al qual el sindicalisme europeu ha de confrontar-se per capgirar-ho.

Per això és important l’èxit de la manifestació del 30 de juny i també de la vaga general del 29 de setembre. Aquesta vaga, a més, conflueix amb la Jornada d’Acció europea que convoca la Confederació Europea de Sindicats (CES). Davant la dictadura dels mercats financers i contra les polítiques d’ajust i retalls de drets que s’imposen, no hi cap la resignació. Està clar que cal l’acció del sindicalisme internacional, a escala europea i planetària.

Davant la resignació és essencial lluitar perquè en sortir de la crisi el model que prevalgui sigui el social i democràtic, el model europeu, i no aquells que es basen en l’absència de drets socials i laborals.

PS: Els documents del Congrés de la CSI són a: http://www.ituc-csi.org