‘La Roja’ entre el 10J i el 29S

Aquests dies sembla que “La Roja” acapara bona part de la informació i de l’interès de molta gent. Diuen que a la “Corte” hi ha qui qüestiona l’apel•latiu de La Roja i volen un altre nom. Consideren que La Roja és un nom que no s’adiu amb la selecció que ha de representar el nom d’Espanya al món, ja que té ressonàncies equívoques a un passat en què La Roja era el nom amb el qual es coneixia la zona que va mantenir la legalitat republicana quan es va produir el cop d’Estat feixista del 1936, i es va iniciar una guerra civil que ens duria a la pitjor de les dictadures que ha viscut el nostre país. Un règim totalitari i sense llibertats que encara avui no ha aclarit els seus crims, i al jutge Garzón, que ho ha intentat, l’han inhabilitat. De ben segur que els que qüestionen aquest nom no ho fan per motius futbolístics ni de màrqueting.

Però, dit això, és curiós que el gran seguiment que té la roja se situa entre dos moments que marquen una certa ruptura en l’ordre polític i social del nostre país.

Malauradament, el país que vol representar la samarreta s’està mostrant poc obert a desenvolupar una construcció federal que permeti encabir l’afany per aprofundir en l’autogovern de les diferents realitats nacionals i regionals que l’integren. La sentència de l’Estatut marca alguns límits clars en l’encaix de Catalunya i Espanya i evidencia la manca de legitimitat d’un Tribunal Constitucional que s’ha volgut situar per sobre de la sobirania popular que havia aprovat en referèndum un Estatut elaborat amb el procediment constitucional. Tot el procés, fins a arribar a la sentència, posa de manifest la no- assumpció per bona part dels poders polítics (i econòmics?) del país del valor positiu que té la descentralització política, apropant les institucions d’autogovern a les persones i fer-les així més útils, com demostra el temps passat des de l’aprovació del primer Estatut. Frenar l’aprofundiment en l’autogovern i negar el caràcter nacional de Catalunya no tenen cap utilitat, en un cas dificulten avançar en eficiència social i en l’altra dificulten l’encaix de Catalunya i Espanya. Potser per tot això el 10 de juliol serem molts a manifestar-nos.

És la mateixa clau la que ens portarà el 29 de setembre a paralitzar el país en la vaga general. Ja que sembla que davant la situació de crisi econòmica les mesures que s’apliquen recauen només en una part de la població, la immensa majoria, els treballadors i treballadores, que paguen els costos en termes de pèrdua de qualitat de vida, condicions de treball i, sobretot, de drets laborals i socials. Així s’explica el pla d’ajust, que ha introduït la dinàmica del retall de sous tant en el sector públic com en el privat i la menor provisió de serveis públics i la consegüent pèrdua de qualitat. I així s’explica també la desregulació que comporta la reforma laboral, que facilita i abarateix l’acomiadament i afebleix les tuteles i garanties del treballador davant de l’augment del poder unilateral de l’empresari.

En tots dos casos la lògica és la mateixa: menys democràcia i més mercat. Menys regles i més individualització a l’hora d’abordar les solucions socials i econòmiques. Qüestionar l’Estat descentralitzat no es fa d’acord amb la bandera de la igualtat de tracte de l’individu en un Estat garantista de drets. Al contrari, negar el desenvolupament de les institucions d’autogovern és apostar per la pèrdua de proximitat a l’hora de promoure i bastir els drets. I retallar drets i serveis és promoure un model social individualista i de menys cohesió social.

Potser és per tot això que els que ara qüestionen La Roja estan intentant canviar el nom amb què es coneix la selecció i posar-li “La Nacional”. Potser són els que promouen la sentència i aplaudeixen les reformes. El canvi de nom també té reminiscències històriques ja que… què fou la dictadura, si no? Un poder central i fort, no per garantir drets, sinó precisament per arrabassar-los i que, per tant, calia eliminar, a més de drets i llibertats, les institucions d’autogovern i les associacions i organitzacions polítiques i sindicals. Per tal que el “poder” real (econòmic) pogués exercir la seva pròpia tirania i així reforçar el seu propi poder.