Qui diu que no serveix de res?

He sabut que aquest divendres i dissabte s’ha arribat a un preacord en el conflicte del metro de Madrid, que s’ha de debatre en assemblea dilluns, i a un altre preacord en el conflicte de transport sanitari de Catalunya. En ambdós casos els conflictes estaven originats per l’aplicació de la retallada salarial decretada pel Govern central per part de la comunitat de Madrid en un cas, i de la patronal del sector en l’altre, sense cap negociació prèvia i incomplint acords de conveni col•lectiu existent.

La possible resolució dels conflictes mostra clarament la importància de l’organització dels treballadors, el paper rellevant de les organitzacions sindicals i de la pressió exercida en defensa dels drets legítims. Així com la necessitat d’utilitzar la força de l’organització, la unitat i la pressió, per assolir en la mesa de negociació acords que superin la situació de partida i permetin una sortida possible i positiva al conflicte.

No entraré a comentar en detall els continguts dels preacords, tot i que mostren una forma més equilibrada de repartir els ajustos: compromisos de recuperació de sacrificis i garantia de compliment d’acords previs. Però el que sembla evident és que organitzar-se i defensar els drets té sentit i pot tenir resultats positius. I també ensenya que la intransigència, el tancament en la negociació, l’incompliment unilateral d’acords, enquista els conflictes, genera desafecció i no ajuda a superar els problemes.

I si això és així en conflictes de sectors o empreses concretes, també és així en conflictes generals. El 29-S ha de servir per gestionar el conflicte social existent, arran de la reforma laboral però també de les mesures socialment regressives que conté el pla d’ajust, per part de les organitzacions sindicals convocants. I si es volen resultats no queda més remei que organitzar la resposta centre de treball a centre de treball, assolint els màxims suports socials possibles, visualitzant els suports reals a la vaga. L’èxit de la pressió permetrà recompondre el conflicte, retirar les mesures regressives i posar les bases d’una negociació per abordar la sortida de la crisi de manera diferent, de forma equilibrada i amb manteniment de drets.