Els diners no donen la felicitat… O sí?

Amb aquest títol, un article signat per Marta Noguer, del Departament d’Economia Internacional, Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa, ens acosta a l’anàlisi econòmica de la recerca de la felicitat. No és casualitat que comenci l’article citant Woody Allen quan diu: “Els diners no donen la felicitat, però produeixen una sensació tan semblant que només un autèntic especialista en podria verificar la diferència”.

Ens explica que quan se’ns pregunta sobre les qüestions que incideixen en la satisfacció personal la situació financera figura al costat d’altres com les relacions familiars, una feina estable i gratificant, la comunitat i els amics, la salut, la llibertat individual, els valors personals. I conclou que els diners o el nivell de renda disponible no són la dimensió que més afecta, ja que les circumstàncies familiars, l’atur o la salut, tenen més incidència sobre la felicitat. I tot i que apunta que més riquesa individual aporta més satisfacció o que els habitants dels països més rics viuen, en general, més satisfets que els dels països més pobres, també es constata que atribuïm més valor a una pèrdua (de renda, de feina…) que a un guany de la mateixa magnitud.

Per això ara, en plena situació econòmica negativa, on l’atur i la incertesa personal augmenten, ens trobem amb el fet que creix la insatisfacció. L’atur afecta negativament els qui perden la feina i també els qui temen perdre-la, ja que genera pèrdua de salari, però també pèrdua d’autoestima i de vincles socials, factors que incideixen en l’estat d’ànim.

La manera com s’aborda la sortida de la crisi per part dels poders públics i econòmics és evident que no té en compte l’horitzó d’augment de la satisfacció personal. Es renuncia a mantenir els estímuls fiscals per reactivar l’economia quan s’aposta per contenir la despesa social i la inversió amb el consegüent perjudici per a l’ocupació. Es planteja una reforma laboral que facilita el procés d’acomiadament, de manera que s’augmenta la incertesa en relació amb el futur. Les polítiques d’ajust plantegen també la contenció de les retribucions dels treballadors, que, com que no s’acompanyen de cap mesura redistributiva, augmenta la sensació de pèrdua relativa.

És evident que la forma com es mesura el creixement econòmic d’un país (PIB) no permet conèixer el grau de benestar de la societat. I és clar que les mesures que s’estan prenent són contràries a les necessitats del benestar social i contribueixen a augmentar la insatisfacció personal. També és per tot això que el 29 de setembre direm que així no es fan les coses. Hi ha altres maneres de sortir de la crisi, respectuoses amb els drets socials i laborals i redistribuïdores de la riquesa.