29S, d’enquestes o estadístiques?

Em rondava pel cap parlar de la campanya que l’Ajuntament de Barcelona fa per promoure el civisme en el comportament a la ciutat. I ho volia fer arran del cartell que anuncia que “no recollir la caca del gos està multat entre 300 i 600 €”, i em volia preguntar què, qui i com s’establiria el barem de la multa entre ambdues quantitats: el tipus de gos, la zona de l’evacuació, la mida de l’excrement, la reincidència… Però aquest diumenge he llegit a la portada d’un diari que el 73% dels treballadors creu que no farà vaga general i he decidit canviar de tema.

La notícia, destacada en portada i en grans caràcters, segur que no és neutra, però és una informació que no es pot menysprear, sobretot perquè encara queden uns quants dies per al 29 i, per tant, està clar que encara cal continuar d’explicar la utilitat de la vaga general. Segons l’enquesta, la necessitat de la convocatòria està clara, ja que un 58% dels enquestats la considera justificada, per tant la distància entre qui l’entén i qui diu que la farà rau més en la percepció d’utilitat de la vaga que no pas en la seva justificació. I per tant haurem de dir que les vagues són útils si són masives, i que si volem canviar les coses cal fer-nos sentir.

Si llegim altres respostes a l’enquesta, observem dades més preocupants com el descrèdit dels principals líders polítics, un pessimisme general sobre la situació econòmica i les perspectives de millora, i una certa resignació en relació a la sortida de la crisi. Sembla com si ens instal•léssim en un clima general que paralitza la capacitat de resposta política i social. I és clar, la resignació no ens porta enlloc, és la resposta de la por, de la incertesa del futur, i és l’aliment de l’individualisme. Precisament per això, la vaga general està encara més justificada, ja que no és cert que no hi hagi res a fer, hi ha altres maneres de fer les coses, però per aconseguir-les cal superar la resignació i disposar de projectes col•lectius. El 29S no és només la crítica a com s’estan fent les coses, és també l’exigència a fer-les d’altra manera, de fer-les sense retallar drets socials i laborals, de fer-les consolidant un model social i fent les reformes (fiscal, financera, energètica, d’infraestructures, etc) que posin les bases per a una sortida de la crisi més equilibrada i solidària.

Però més que per les enquestes, avui ens hem de preocupar per les estadístiques, que ens expliquen la realitat del que passa: el nivell de l’atur al nostre país, l’increment de la temporalitat en els contractes, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i pensions, el retall de la despesa pública i social, la davallada de les inversions, etc. Dades que s’acompanyen d’altres, com les que incorpora la reforma laboral i que són també igual de clares, com l’abaratiment i les facilitats per acomiadar, la pèrdua d’equilibris en el treball per l’augment del poder unilateral de l’empresari o la mercantilizació dels processos de recerca de feina. Potser a la majoria que expressa pessimisme, desconfiança i resignació no els agrada l’estadística de la realitat.

Per tant, l’enquesta ens informa del que ja sabem, que una majoria comparteix la necessitat de convocar la vaga general. Ara cal que la majoria comparteixi que per canviar les coses cal fer-la, no només convocar-la. I convocar-la és sobretot explicar el per què i el per a què. Així el 29S l’enquesta estarà servida.