29-S, respecte sindical

Fa uns quants dies, en la introducció a l’entrevista a Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez en relació amb la vaga general del 29 de setembre que va fer Iñaki Gabilondo, aquest, sense entrar a prejutjar les raons de la vaga, va deixar clara la seva opinió en relació amb els sindicats. Ho podem escoltar clicant l’enllaç.

Considera que hi ha una campanya de descrèdit i linxament dels sindicats, que s’inicia quan el pensament neocon necessita desprendre’s de les organitzacions sindicals que n’impedeixen l’avenç. I que, quan es desqualifica les organitzacions sindicals titllant-les de “perritos falderos” o “antigualla desfasada”, es vol arxivar al bagul dels trastos vells i inútils unes organitzacions que han estat i encara són útils per a l’avenç social.
Que les organitzacions sindicals s’han d’actualitzar i adaptar als temps és evident. Però, com bé diu el periodista, aquest és un repte que amb no menys intensitat l’han de fer també els partits polítics, la justícia, les empreses o els mitjans de comunicació, entre d’altres institucions cada cop més col•lapsades i allunyades de la seva funció.

Iñaki Gabilondo demana respecte als sindicats, i ens recorda que sense sindicats molts dels drets, laborals i socials de què gaudim no els tindríem i, el que és pitjor, sense la seva existència i actuació aquests drets difícilment se sostindran.

Si repassem l’hemeroteca d’aquests darrers mesos, trobarem força exemples de la campanya de descrèdit, i de ben segur que en els propers dies s’incrementaran les crítiques, especialment per part d’aquells que consideren que els sindicats, organitzant els treballadors i convocant la vaga, són un fre per tirar endavant unes reformes que diuen que són necessàries i imprescindibles per garantir la tranquil•litat dels “mercats” i ser més “competitius”.

Però ja sabem que la reforma laboral que es planteja no servirà per crear ocupació, i eliminarà drets i tuteles en el mercat de treball, precaritzarà més el treball, hi farà més arbitrari l’accés, incerta la permanència, variables les condicions de treball i injusta la sortida. Per això la crítica és interessada. Els sindicats s’oposen a una manera de sortir de la crisi que només beneficia uns, els qui augmenten el seu poder unilateral en les relacions laborals, i perjudica la majoria, que perd drets i garanties. I s’oposen a sortir de la crisi mantenint les febleses de l’estructura econòmica del país en renunciar a modernitzar l’aparell productiu apostant pel coneixement, la recerca, la innovació, les infraestructures i la cohesió social.

És per això que, si el 29-S la vaga general paralitza el país i permet visualitzar el rebuig majoritari a les mesures de retalls de drets laborals i socials amb què el Govern entoma la crisi, serà possible canviar el rumb d’aquestes polítiques i avançar en una sortida de la crisi coherent amb el model social que hem anat construint els darrers anys. Si no redrecem la injusta i inútil reforma laboral, si no evitem els ajustos pressupostaris sobre la despesa social i la inversió i si no aturem les propostes regressives de reforma del sistema públic de pensions que ja anuncien, molt del que s’ha aconseguit en els darrers anys, tot i que encara insuficient, se n’anirà pel forat de l’aigüera. El 29-S és possible canviar el rumb de les coses.