No ens resignem

A pocs dies del 29 de setembre sembla com si els mitjans d’informació no tinguessin gaire esma per informar dels motius i les raons de la convocatòria de vaga general. Sembla que més aviat es dediquen a intentar generar un estat d’opinió justificatiu de les mesures que es prenen, atesa la gravetat de la crisi en especial amb relació a les dificultats per trobar feina per part de les persones joves, i d’altra banda a qüestionar i desqualificar l’oportunitat i l’oportunisme de la convocatòria i els convocants. Fins i tot alguns mitjans, els que fan de portaveus de la dreta més extrema, accentuen la campanya contra les organitzacions dels treballadors i els seus representants, amb l’objectiu d’afeblir (eliminar?) la seva capacitat de resposta futura.

Però, tot i així, sembla que hi ha una majoria social àmplia que no comparteix les mesures que s’estan prenent. Quan s’explica, s’entén clarament la inutilitat d’unes mesures que no serviran per crear ocupació, per produir millor, per equilibrar l’economia, per millorar les bases de la competitivitat o per avançar en la cohesió social. I s’entén també la injustícia d’unes mesures que generen més incerteses i inseguretats en els treballadors, que, a més d’aprofundir en la precarització que s’havia instal•lat en el mercat de treball, disminueixen encara més els drets i les tuteles. Mesures que també generen més desigualtats en afeblir els instruments del dèbil Estat del benestar que tenim, ja que les retallades pressupostàries qüestionen el paper d’equilibri social dels serveis públics i els anuncis de canvis en el sistema públic de pensions no auguren res bo. Per això sobren les raons i els motius per rebutjar aquestes mesures i exigir-ne d’altres.

Però aquests dies no assistim a gaires debats públics i seriosos en relació amb el que s’està fent i les possibles alternatives. Sembla que han preferit obviar-ho i parlar d’altres qüestions, com els piquets i els serveis mínims, el paper dels delegats i delegades sindicals o dels representants sindicals amb dedicació exclusiva, o del finançament de les organitzacions sindicals. Sembla que ara alguns sectors econòmics i polítics creuen que és el moment de prescindir de les organitzacions dels treballadors i treballadores. Si no hi ha contrapart col•lectiva, organitzada, que representi els interessos dels treballadors i treballadores, podran aprofitar-se en benefici propi, privatitzant al màxim la riquesa que crea el treball en aquesta societat. Sense debat seriós i rigorós de les causes de la crisi i sobre les mesures que es prenen, sense debat públic de les raons i dels motius de la vaga, és més fàcil que avancin els missatges fàcils, populistes i demagògics per combatre la vaga. En el discurs superficial, la dreta més extrema té fàcil créixer, la resignació avança amb més facilitat i la desmobilització s’instal•la. Sense debat públic, sense organització col•lectiva, sense resposta social, el populisme té el camp abonat i amb ell creix la injustícia i la desigualtat.

Per això és necessari parlar de les raons i els motius de la vaga del 29-S. Una vaga en defensa pròpia. En defensa d’un model social de drets i garanties que ens ha costat molt tenir i que hem de mantenir i eixamplar. I perquè si ens resignem comencem a perdre.

Labordeta ens ha deixat, aquests dies amb ell i les seves cançons no ens resignem, som com els vells arbres… arrelats, i volem, com ell, que el futur sigui un cant d’esperança…