El 29-S també contra la resignació

La vaga del proper 29-S té en l’aposta contra la resignació un motiu més, a banda de les moltes raons que la justifiquen, perquè sigui un èxit de participació i, per tant, d’utilitat.
La major part de l’argumentari que fan servir els contraris a la vaga (que són els partidaris de les mesures d’ajust pressupostari, de la contrareforma laboral i dels retalls de la protecció social i les pensions) es basa en la inutilitat de la vaga per canviar les mesures ja aprovades i la inevitabilitat de la reforma, ja que responen a les necessitats dels mercats i a les demandes d’organismes internacionals. Darrere d’aquest argumentari, el que es pretén és que ens instal•lem en la resignació. La resignació del no hi ha res a fer, del no té sentit oposar-s’hi, del no hi ha alternativa possible.
Cal trencar la lògica de la resignació. I la vaga està en aquesta línia de trencament. És possible canviar les coses i és possible fer-les de forma diferent. La lògica col•lectiva davant la individual i la lògica de la intervenció democràtica dels poders públics en l’economia davant la lògica del lliure mercat (més ben dit, de les entitats que el controlen, en interès propi al marge de l’interès comú).

Trencar la resignació també és apostar per intervenir en la cosa pública, superar l’abstencionisme actiu, assumir responsabilitat sobre el que passa.

Aquests dies es comença a trencar la resignació, una mostra és l’alt nombre de suports socials a les raons i als motius que hi ha darrere la convocatòria i que al 29-S s’hauran d’evidenciar.

N’està ple, de fariseus que ens volen resignats… els fariseus de Francesc Pi de la Serra.