29-S: La força de la raó

El 29-S ha estat un èxit de convocatòria, participació i visualització, especialment quan sabem que es dóna en un context de profunda crisi econòmica i forta desinformació, on es promou la resignació i s’ataca fortament la convocatòria i els convocants. Es podran discutir les dades de la incidència de la vaga o la diversitat de respostes i la seva intensitat (tot i que les evidències de l’important seguiment són clares), però no es pot amagar que ha emergit un conflicte social. Les ciutats i els pobles de Catalunya el dia 29 van estar al ralentí, més o menys paralitzades, expressant el rebuig a les contrareformes i retalls i l’exigència que les coses s’han de fer d’una altra manera. El Govern no pot mirar cap a una altra banda, ara el conflicte s’ha de gestionar. O ens hi instal•lem, amb el que representa de conflictivitat creixent, o el superem, a través de la negociació que s’ha d’obrir a partir que el Govern entengui que ha de rectificar la manera d’encarar la crisi.
El 29-S evidencia que hi ha un alt nivell de rebuig social a les mesures del Govern. Això ho reconeixen fins i tot els contraris a la vaga i els proclius a les contrareformes. I a més no s’ha pogut certificar la mort de les organitzacions sindicals, ni la seva nul•la capacitat de connectar amb la gent treballadora, com s’anava declarant de forma interessada. Ha quedat demostrada la capacitat de convocatòria, organització i articulació del conflicte social real per part dels sindicats. Però això no pot obviar la necessitat d’analitzar en detall el seguiment de la vaga en funció de múltiples variables (sector, gènere, edat, tipus de contracte, grandària de l’empresa, cultura, tradició, presència organitzada…) per conèixer la realitat i millorar les formes d’organització, de participació, de relació i d’explicitació del conflicte en els diferents àmbits.

La convocatòria ha evidenciat el poder dels mitjans de comunicació i els interessos que traspuen. La major part ha mostrat un nul interès per parlar dels motius o les raons de la convocatòria o d’informar de les manifestacions previstes. Per contra han alimentat al màxim la resignació davant les mesures, la inutilitat de la convocatòria i el descrèdit dels convocants. No ens podem instal•lar en el lament que són els mitjans de comunicació que alimenten el distanciament d’alguns sectors amb els sindicats, hem d’analitzar les nostres deficiències a entendre i connectar amb alguns dels canvis operats en el mercat de treball. Sens dubte hem de millorar les formes de comunicació pròpies, no mediades, i de participació utilitzant noves formes, instruments i propostes.

La vaga ha desmuntat també alguns tòpics, com que els joves són una categoria social tancada i aïllada dels conflictes socials, i així el 29-S vàrem veure que han participat o no igual que la resta: hi havia joves en piquets, hi havia joves a la vaga, hi havia joves treballant… i, per tant, s’invaliden algunes afirmacions que els posaven als antípodes de la participació en organitzacions col•lectives d’interessos com són els sindicats.
Del 29-S es constata també que hi ha una bretxa entre la majoria de la ciutadania i el Govern. La insistència per justificar en els mercats o en l’exterior les mesures que el Govern està prenent afebleix la democràcia, que queda suplantada per la dictadura dels “mercats”. I aquí tenim un problema.

Bé, la convocatòria de vaga ha estat un èxit de participació, això és innegable, però l’èxit rau en la consecució dels objectius. La vaga ha explicitat el conflicte real, i ara el Govern ha de rectificar i obrir negociacions sobre altres bases, un camí diferent de reformes equilibrades i solidàries i no de retalls de drets laborals i socials. Mentrestant hem de gestionar la força del 29-S, mantenir la pressió, mantenir la informació i la participació.

PS: També hauria pogut comentar quanta gent va anar a comprar als comerços aquell dia, per desmuntar el que diuen de baixa incidència de la vaga en el comerç -ja comencen a queixar-se de la caiguda de vendes-; o sobre el parasitisme de determinats grups sense capacitat d’articular el conflicte social (amb objectius, propostes i organització), que aprofiten les convocatòries de caràcter general per visualitzar-se i criticar als convocants; o de la relació entre les demandes que vàrem posar al carrer i les propostes polítiques que s’ofereixen en les conteses electorals; o de les reformes alternatives amb què es pot gestionar la crisi de forma equilibrada i solidària… Ho deixaré per altres dies… 

I després del 29-S li hem donat la volta al “Sálvase quien pueda”, amb  Vetusta Morla.