Hi ha coses a fer: FP

Divendres passat vaig ser a la jornada de Formació Professional (FP), inicial, ocupacional i contínua, que organitzàvem a CCOO. Va ser interessant, amb participació i expectació. La jornada tenia un doble objectiu: d’una banda, el més general, va fer palès que la qualificació i la formació de les persones són clau per a una sortida de la crisi en millors condicions, i d’una altra, denunciar les mancances de la gestió de les polítiques de formació professional, tant pel que fa a recursos com a organització i planificació.

En la jornada va quedar clara la descoordinació dels departaments de Treball i Educació, que són els que intervenen en la FP, de manera que malbaraten un millor aprofitament de les infraestructures formatives existents. Es va evidenciar, també, la manca d’una planificació acurada de l’oferta formativa, que acaba obeint al que determinen els centres impartidors, en comptes de partir de les demandes reals del mercat de treball, sigui per la manca d’instruments de prospectiva i detecció de necessitats o per la feble implicació de les organitzacions empresarials i sindicals en la planificació.
També es va constatar, amb preocupació, l’escàs interès que les organitzacions empresarials mostren per un sistema potent de formació i qualificació professional, tant inicial com permanent. Com hem vist aquests anys, en què majoritàriament han fet créixer la productivitat exprimint al màxim la mà d’obra, amb baixos salaris i rotativitat, en comptes d’apostar per processos d’innovació que se suportin en feina estable, qualificada i amb formació permanent.

Al llarg de la jornada van aparèixer dades prou evidents de les mancances: només a la ciutat de Barcelona enguany més de 1.800 joves que volien cursar FP inicial s’han quedat sense plaça; del total de persones aturades a Catalunya només el 26,22% reben algun curs formatiu; de la població ocupada, dels que treballen, només un 5,6% van rebre algun curs formatiu l’any passat. Les dades mostren moltes de les limitacions i el camí a recórrer en les polítiques de formació professional.

De les diferents propostes presentades, la més clara feia referència a integrar els diferents subsistemes d’FP, l’inicial i el d’ocupació, per facilitar així les carreres professionals, aprofitar millor els recursos i millorar la relació formació-empresa. La integració pressuposa la direcció unificada del sistema d’FP, que a més ha de ser participat per les organitzacions empresarials i sindicals, i ha de preveure tant la formació com els serveis d’informació i orientació i un instrument d’avaluació, per garantir l’adequació de l’oferta a les necessitats. A més, s’ha de disposar d’un sistema estable d’acreditació de la qualificació professional realment disponible, que certifiqui així la que s’adquireix i s’utilitza en el lloc de treball i que s’ha de reconèixer al treballador per facilitar-li la carrera professional i el reconeixement en termes laborals.
Com a conseqüència de tot això, va quedar clar que la negociació col•lectiva ha d’incloure tot allò relacionat amb l’FP, tant pel que fa a compromisos perquè les pràctiques de treball real (FCT) a l’empresa es controlin per garantir la millor utilitat formativa, com per regular els drets a la formació permanent dels treballadors i treballadores, en forma de crèdit horari, però també de carrera professional a l’empresa, com per al reconeixement de les competències professionals utilitzades en el lloc de treball.

Hi ha altres maneres de sortir de la crisi diferents a facilitar l’acomiadament o augmentar la inseguretat en el treball, com fa el Govern, o a la fórmula màgica de la patronal de “treballar més i cobrar menys” (Díaz Ferran dixit). Ara, però, hem de mantenir la tensió i la pressió de la força assolida el 29-S sobre el Govern i les patronals per obligar-los a rectificar les seves posicions i fer-los entrar a negociar una sortida de la crisi més equilibrada i solidària. Propostes n’hi ha.

O més FP… o l’Edith Piaf seguirà dient allò de “Je ne veux pas travailler”