La fotografia que encapçala aquest escrit està feta per Fran Llorente i recull totes les sensacions de tristesa, impotència, injustícia… del que està passant. La foto es va fer en la manifestació de Madrid d’aquest dissabte en defensa del Sàhara, mentre la comunitat internacional mira cap a una altra banda.
El Govern espanyol es desentén d’un conflicte que té el seu origen en el procés de descolonització que va deixar en mans del Govern marroquí el territori i el poble sahrauís. Les resolucions de l’ONU reconeixent el dret d’autodeterminació del poble sahrauí han estat obviades pel Govern marroquí, i el Govern d’Espanya ha renunciat a exercir la pressió necessària. Fa més de 30 anys que està pendent la celebració d’un referèndum d’autodeterminació exigit pel poble sahrauí. Cal exigir al Govern una actitud decidida de denúncia i de pressió. I cal que aquí deixem clara la solidaritat amb el poble sahrauí.
Fa 35 anys de l’ocupació del Sàhara per part del Marroc. L’any 1991 es va signar un alto el foc entre el Front Polisario i el Marroc sota l’auspici de l’ONU, però la manca d’una força internacional de vigilància dels termes de l’acord fa impossible garantir el compliment dels drets humans i es manté l’estat d’ocupació. És per això que el passat 10 d’octubre milers de sahrauís van aixecar un campament al desert, a 12 quilòmetres de l’Aaiún, per exigir millors oportunitats de treball i d’habitatge. A partir d’aquell moment l’exèrcit marroquí va encerclar el campament, i el 8 de novembre les forces de seguretat hi van irrompre violentament, colpejant, utilitzant gasos lacrimògens i canons d’aigua calenta per obligar-los a sortir de les tendes, que varen cremar i tirar a terra.
No val a dir que és difícil saber el que realment ha passat, com diu el Govern espanyol, i escudar-se en el fet que hi ha un tancament informatiu dictat per les autoritats marroquines. El que està passant és un autèntic genocidi contra el poble sahrauí comès per les autoritats marroquines i el que cal és que es pugui saber tot el que succeeix, i que els responsables de l’ús indegut de la força responguin dels seus actes. Per això és necessari que el Govern i la comunitat internacional es mobilitzin per exigir la investigació i les responsabilitats que se’n derivin.
Mentrestant, la cimera del G-20 s’ha tancat amb alguns acords. Un sobre la taxa de transaccions financeres, que haurem de conèixer més en profunditat per veure quins efectes pot tenir en el fet de regular el funcionament el sistema financer. Però també haurem de veure si s’han establert compromisos per establir l’ocupació i el treball decent en les prioritats de l’agenda dels organismes internacionals. Però hi ha coses que no canvien, i es continua constatant com hi ha una gran distància entre la preocupació pel creixement econòmic i per la generació de beneficis en contraposició de la que es demostra pel desenvolupament econòmic equilibrat a tot el planeta i la garantia del respecte als drets humans arreu.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari