37 empresaris de les empreses més grans del país s’han reunit amb el president del Govern espanyol. Pel que s’informa des dels mitjans, la reunió era per donar confiança als “mercats” i, mentre el president els demana que contribueixin a generar confiança en l’economia del país, els empresaris li demanen més reformes i més ràpides.
Certament la reunió era oportuna. Davant la situació generada per l’economia irlandesa calia refermar que la nostra situació econòmica és solvent, pel que fa a la capacitat de generar la riquesa suficient per fer front als deutes contrets en els anys del boom de l’economia especulativa. I la foto de les empreses més grans, amb projecció internacional, amb importants beneficis durant els anys de la crisi, amb capacitat instal•lada intacta, ha de servir per donar un missatge de tranquil•litat als inversors estrangers i a la banca internacional.
Però a mi la reunió em genera poca confiança, ja que el discurs de les “reformes pendents” s’ha instal•lat de tal manera que ha acabat amagant qualsevol altra informació. I malauradament parlar de reformes últimament és sinònim de retalls: reformar les pensions per fer-nos treballar més anys o disminuir l’expectativa de pensió futura; reformar l’Administració pública per acomiadar treballadors públics o privatitzar serveis essencials; reformar la negociació col•lectiva per reforçar el poder unilateral de l’empresari i afeblir les relacions col•lectives; etc. Crec que en la reunió hagués estat millor haver projectat un discurs potent en relació amb altres reformes: especialment les reformes del sistema fiscal per equilibrar el pressupost per la via de l’ingrés i garantir inversions i protecció social, o la del sistema financer per gravar les pràctiques especulatives i millorar la circulació del crèdit o l’aposta per un nou model productiu, que requereix fortes inversions en coneixement i recerca, en formació i innovació, així com a promoure l’activitat econòmica en sectors emergents i generadors d’ocupació.
Però sembla que la foto que queda de la reunió és la d’empreses exigint “reformes pendents” per aprofitar la crisi per incrementar la taxa de guanys, menystenint els costos socials que això comporti. Sembla que assistim al triomf de l’economia sobre la política, o, el que és el mateix, del mercat sobre la democràcia.
Segur que la situació és complicada i estem enmig d’un joc d’interessos. Però crec que aquestes no són les millors fotos per generar confiança. Millor reforçar els mecanismes de diàleg social i buscar acords equilibrats i solidaris, del contrari la confiança dels mercats acaba sent la desconfiança dels ciutadans. Quan el president es reuneix amb els empresaris per parlar de l’agenda política, projecta una imatge que nega el paper que correspon a les organitzacions empresarials i sindicals d’articular interessos, com estableix la Constitució, i això, a més de grinyolar democràticament, pot contribuir a obrir perilloses fractures polítiques i socials.
És per això que es fa més evident la necessitat de reforçar un discurs diferent en relació amb com sortir de la crisi. De ben segur que ho hem de fer en el marc d’Europa, reclamant més unió política, no només política monetària comuna. Una construcció política de la UE que orienti les reformes que consolidin, no que desmuntin, el model social europeu. Un model de drets socials i laborals que han fet d’Europa una zona econòmicament rica, políticament democràtica i socialment cohesionada a la qual no (podem) hauríem de renunciar. Per això aquest desembre hi ha mobilitzacions a Europa, el dia 15, i també a Barcelona, i arreu de l’Estat, el dissabte 18, es convoquen manifestacions per evidenciar el rebuig a com es fan les coses i deixar clar que hi ha altres maneres de sortir de la crisi.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari