El greu conflicte protagonitzat pels controladors aeris, just a l’inici d’un dels ponts més esperats de l’any, no pot amagar el conjunt de mesures regressives que s’han aprovat en el Consell de Ministres de divendres passat.
L’actuació del Govern no justifica l’acció dels controladors, que utilitzen la posició de poder -sobre el control del trànsit aeri- per utilitzar la ciutadania com a hostatges per confrontar-se amb el Govern i defensar els seus privilegis. No hi ha hagut una vaga, ni salvatge, ni incontrolada, sinó una acció insolidària d’un lobby de pressió, que no pretén millorar condicions de treball sinó defensar privilegis. Fa temps que el Govern -i l’empresa aeronàutica- han alimentat aquests grups corporatius que només miren pels seus interessos al marge de qualsevol interès general, negociant amb ells les seves condicions al marge dels altres treballadors del sector i cedint a les seves exigències. Això explica on som. Ara, davant una acció de xantatge insuportable que juga amb l’interès de centenars de milers de ciutadans, s’ha decretat l’estat d’alarma i s’ha militaritzat els treballadors. Una mesura justificada, l’estat d’alarma, però preocupant ja que és la primera vegada que passa en democràcia. I una militarització crec que excessiva i innecessària, ja que tant els codis laborals com penals tenen mecanismes suficients per exercir la coerció necessària.
Però, tal com alerta l’amic Enrique Fossoul, secretari general de la FSC de CCOO, no podem passar per alt que hem arribat a aquesta situació perquè durant molts anys alguns col•lectius corporatius han estat alimentats pels diferents governs i empreses prestadores de determinats serveis essencials. Quan han exigit condicions salarials millors, o una jornada diferenciada, o altres qüestions, s’ha acabat acordant amb ells, de manera aïllada als altres col•lectius laborals de la pròpia empresa o sector i moltes vegades al marge del conveni col•lectiu. L’argument utilitzat ha estat el lloc estratègic que ocupen en el nucli central de la prestació del servei públic (maquinistes, conductors de transport públic, pilots, controladors, metges…). Però no podem oblidar que tant els governs com l’empresa prestadora del servei han volgut evitar que els sindicats de classe tinguessin una posició de “poder sindical” en aquests llocs estratègics. Ja ens hem acostumat a veure com en determinades ocasions quan es congelaven o limitaven les retribucions del conjunt dels empleats públics, els governs (de tots els colors i èpoques) acabaven cedint al xantatge d’aquests grups corporatius.
Potser ja va sent hora que empreses i Govern es plantegin les diferències que hi ha entre el sindicalisme de classe i les associacions corporatives i quines pràctiques de negociació de les condicions laborals de tots els col•lectius vol imposar i quins interlocutors i dinàmiques vol alimentar. Per això hem d’anar amb compte amb alguns conceptes com dret a la negociació col•lectiva, vaga o sindicats, que aquests dies poden creuar l’anàlisi de tants tertulians de verb fàcil o d’articulistes de ploma fina, no sigui que ara es comenci interessadament a qüestionar el dret de vaga, el paper dels sindicats o de la negociació col•lectiva.
No convé oblidar-nos que aquest conflicte neix arran d’una acció del Govern que aprova el passat 3 de desembre en Consell de Ministres un seguit de mesures regressives que trenquen equilibris socials i qüestionen l’horitzó de l’actual model social. És clar que això no justifica en absolut l’acció dels controladors, però tampoc pot passar que aquesta acció amagui la profunditat de les mesures aprovades. Que, entre altres, es plantegen retallar les prestacions socials de les persones aturades que han exhaurit el subsidi, iniciar un procés de privatitzacions amb loteries i AENA i avançar al gener una reforma de pensions, encara que sigui sense acord, on volen incloure l’allargament als 67 anys de la vida laboral. De nou el Govern ha immolat en sacrifici drets socials davant l’enuig del “déu” mercat, amb un conjunt de mesures que són contradictòries -fins fa poc l’actual ministre de Treball es comprometia a pactar les reformes del sistema de pensions-; antieconòmiques -privatitzar loteries i aeroports és pa per avui i fam per demà-; i antisocials -retirar els 426 € a més de 600.000 aturats que han esgotat la prestació d’atur.
Novament hem de dir que així no es fan les coses (i el 15 i el 18 de desembre tenim oportunitat de dir-ho al carrer), que per sortir de la crisi calen altres actuacions, que hi ha alternatives equilibrades i solidàries que passen per altres reformes (fiscal, financera, posar les bases d’un nou model productiu) i que els retalls socials ens aboquen a endarrerir la sortida de la crisi i a incrementar les desigualtats socials.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari