Fa temps que veiem com la crisi està sent utilitzada com a excusa per plantejar mesures i accions que d’altra manera no es poden justificar. Així ho veiem amb la contarreforma laboral, amb el pla d’austeritat o amb la proposta d’allargar la vida laboral fins als 67 anys, entre d’altres. Aquestes mesures no es justifiquen per respondre als problemes originats per la crisi, ni es justifiquen per eradicar les causes últimes que ens han dut a l’actual situació de crisi. Al contrari, van a contracorrent del que es necessita, ja que ni ajuden a reactivar l’economia (no estimulen la demanda interna ni la inversió productiva, no reparteixen l’ocupació ni l’estabilitzen, no milloren el coneixement o la recerca com a base per a la innovació i l’augment de la productivitat. Tampoc afavoreixen que es canviïn les bases del model de creixement que ens ha portat a l’actual situació de crisi pel mal funcionament del sistema financer i l’excessiu pes de l’economia especulativa (ni es planteja una reforma del sistema financer per evitar la primacia de l’especulació vers la producció, ni s’utilitza el sistema fiscal per millorar la suficiència dels recursos públics per intervenir en l’economia i redistribuir la riquesa, ni es posen les bases del canvi de model productiu).
Al costat d’aquesta utilització de la crisi com a excusa per retallar drets laborals i socials, veiem com determinades empreses, a més, es volen aprofitar de la situació per sotmetre els treballadors a un xantatge, fent de l’ocupació l’hostatge que només es pot alliberar amb renúncies clares de les condicions de treball conquerides en aquests darrers anys. Les noves inversions productives ja no es justifiquen per la previsió de demanda futura, per la capacitat productiva instal•lada, per l’experiència i el coneixement acumulats, pels costos de distribució, per les economies d’escala, ni tan sols per les ajudes públiques obtingudes. Només es pot obtenir una nova inversió productiva si acceptes la renúncia expressa a increments retributius, a complements salarials pactats. O s’accepten augments de les jornades pactades, dels ritmes de producció, etc., o la inversió no vindrà, el producte no es farà i el futur de la planta i de l’ocupació perillarà.
De xantatge es pot titllar avui la posició de l’empresa Nissan en la negociació amb els seus treballadors. O de Seat en el seu moment. Cal diferenciar la capacitat dels treballadors i treballadores, a través dels seus sindicats representatius, d’assumir compromisos i sacrificis en el marc de la negociació d’un pla industrial determinat del xantatge empresarial. L’aposta responsable i positiva sempre ha estat valorar tant els canvis a introduir en l’organització del treball, en els costos directes i indirectes, en els costos laborals… com els compromisos de l’empresari d’invertir en capital tècnic i maquinària per produir nous productes viables i competitius, com a base per als acords de viabilitat, amb garanties futures, que justifiquen la negociació i l’acord. Altra cosa és la imposició de l’acceptació d’una rebaixa de condicions de treball, pactades d’antuvi com a condició per participar en una subhasta en què es decidirà quina planta “guanyarà” el nou producte.
I malauradament això és el que està passant a Nissan amb la contribució directa del Ministeri d’Indústria: els acords assolits l’any 2009 en el pla de viabilitat signat entre sindicat i empresa, entre ells un redimensionament de la plantilla que va comportar un alt nombre de rescissions contractuals, i que comportaven l’adjudicació d’un nou model que havia de començar a produir-se el 2012. En base a aquest pla, l’empresa va obtenir una part dels ajuts públics per reactivar el sector, i ara el Ministeri hauria d’exigir el compliment del pla. En comptes d’això, el Ministeri i l’empresa pretenen sotmetre a un xantatge els treballadors i treballadores per tal que acceptin més renúncies. I de nou algunes organitzacions sindicals accepten jugar la carta de la submissió a la proposta d’imposició de l’empresa i d’acceptació del xantatge a la plantilla. Mentre reclamàvem al Ministeri que es posicionés per exigir a l’empresa el compliment del pla industrial signat el 2009, i que s’obrís un procés de negociació real amb el compromís sindical d’assolir una millora de la competitivitat de la planta industrial, altres sindicats amb l’aval del Ministeri accepten la proposta de retall de les condicions de treball per presentar-les als treballadors sota la fórmula de “o lo tomas o lo dejas”. Ni es poden acceptar aquests mètodes ni aquesta és la fórmula per abordar el futur de les empreses. Si calen sacrificis caldrà situar-los en un procés de negociació real, amb participació, informació, i amb compromisos clars i garanties de futur. El que no s’hi val és cedir al xantatge i immolar-se sense saber per què (possiblement sabent-ho tampoc cal immolar-se).
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari