El que inicialment es preveia com un procés de negociació de la reforma del sistema de pensions d’acord amb les conclusions aprovades per la Comissió del Pacte de Toledo, s’ha convertit en un nou escenari de negociació per a un acord global que permeti posar les bases per reconduir les propostes de reformes que du a terme el Govern.
La lògica de les reformes que impulsa el Govern des del passat mes de maig (ajustos pressupostaris, congelació pensions, reforma laboral, allargar la vida laboral als 67 anys, afeblir la negociació col·lectiva, suprimir els 426 € pels aturats sense subsidi…) ha anat incrementant el nivell de conflictivitat social. La vaga general del 29 de setembre (29-S) ha estat fins ara el punt més àlgid del conflicte, però s’ha continuat mantenint la posició i les accions de pressió davant del Govern (manifestació del 18 de desembre, assemblees de delegats i delegades, denúncies, posicionaments públics, etc.) per exigir-li altres maneres de fer les coses, rebutjant els retalls i plantejant alternatives.
El context en què ens trobem evidencia les febles perspectives de creixement econòmic per al 2011, amb les conseqüències negatives que això té per l’ocupació que mantindrà els alts nivells d’atur d’aquest darrer període. Es constaten les dificultats del sistema financer per fer circular el crèdit a famílies i empreses atesa l’enorme quantitat d’actius immobiliaris que no pot col·locar en un mercat deprimit, i les dificultats dels comptes públics per dur a terme polítiques anticícliques que requereixen més recursos avui no disponibles, ni assolibles. Continuen els moviments especulatius sobre el deute sobirà, que són utilitzats per la Comissió Europea per augmentar les exigències al nostre país per intensificar la línia d’ajustos i reformes. I, mentrestant, les polítiques del Govern es mostren inútils per reactivar l’economia, per crear ocupació o per posar les bases d’un canvi en l’actual model productiu, però segueixen insistint en la lògica dels costos laborals obviant la lògica de les bases materials, físiques i de coneixement, de l’estructura econòmica, o demonitzen el dèficit públic ignorant el paper del sistema fiscal com a redistribuidor de riquesa, equilibrador d’ineficiències i estimulador econòmic.
En aquest context i en un marc de feblesa del govern (reflectida per les múltiples enquestes d’intenció de vot) la recuperació d’un espai de negociació aquests darrers dies ho hem de relacionar de forma directa amb la vaga general del 29-S i la posició de rebuig i alternativa a les propostes del Govern.
El que inicialment era un espai de negociació de la reforma de les pensions, un cop conegudes les conclusions de la Comissió del Pacte de Toledo del passat 20 de desembre, s’ha anat convertint en una mesa de diàleg social per abordar el conjunt de qüestions que des del moviment sindical es considera imprescindible salvaguardar en l’actual context. Així, a més de la reforma de pensions, es planteja abordar qüestions relacionades amb la reforma laboral, la negociació col·lectiva, la protecció social, treballadors aturats i les polítiques actives d’ocupació, les polítiques industrials i l’energètica, etc.
El que es planteja és, en definitiva, buscar una forma alternativa d’encarar la sortida de la crisi, que eviti fer pagar als treballadors i treballadores els costos de la crisi, plantejant fórmules equilibrades i solidàries i que actuïn de manera interrelacionada en un conjunt de qüestions que permetin abordar els principals reptes del país: reactivar l’economia, crear ocupació de qualitat posant les bases del canvi de model productiu i garantir i aprofundir en la cohesió social.
Una negociació que no és fàcil, atès el conjunt d’actors i interessos implicats, però que per això cal intentar i esgotar-ne les possibilitats. Per això el més important avui és ser capaços d’informar del que passa, del que es proposa, del que es planteja, per tal de conèixer i valorar els equilibris necessaris que han de resultar d’un possible acord o saber el que comporta la ruptura de la negociació (amb independència que faci fora dels focus per evitar distorsions).
En aquesta negociació la primera qüestió que cal analitzar, avui, és la referida a les pensions, cal exigir una reforma pactada del sistema, però això comporta la retirada de la jubilació obligatòria i generalitzada als 67 anys i la recuperació del poder adquisitiu de les pensions congelades aquest any. La reforma de les pensions requereix actuar sobre els ingressos (cotitzacions màximes i mínimes, situació dels règims d’autònoms, assumpció pels pressupostos generals de la part no contributiva del sistema) i sobre la contributivitat, no només sobre la despesa com proposa el Govern, sinó també reforçant la relació entre l’esforç de cotització de la persona i la pensió contributiva que ha de rebre.
Cal abordar els diversos aspectes de la reforma laboral que es poden corregir per la via dels reglaments com acomiadament, desvinculació de convenis o modificació de les condicions de treball, sense oblidar la necessitat de forçar un canvi de Llei al Congrés a partir de la massiva recollida de signatures que s’està preparant (ILP). En relació amb la reforma de la negociació col·lectiva, és important reforçar el paper del conveni col·lectiu i evitar la individualització de les relacions laborals, i evitar especialment que quan s’acaba la vigència del conveni els treballadors perdin els drets que aquell conveni preveia. Pel que fa a polítiques actives d’ocupació hem de reclamar el reforç dels elements de protecció social per corregir els efectes de la pèrdua de l’ajut dels 426 € pels aturats sense subsidi i exigir un pla de xoc per facilitar ocupació estable a joves i aturats de llarga durada. També els compromisos de recuperació del salari perdut dels empleats públics. I hem de reclamar la negociació de mesures de polítiques industrials actives que entomin el canvi de model productiu i entre elles abordar la política energètica en un horitzó estratègic de mitjà i llarg termini.
En un escenari com l’actual, de dificultats econòmiques i fortes pressions exteriors que exigeixen al Govern reformes lesives als treballadors i treballadores, és necessari explorar totes les possibilitats d’un acord més ampli en continguts com el que es planteja. Un acord d’aquestes característiques ha de permetre evitar reformes unilaterals per part del Govern. Si s’assoleix un compromís clar del govern de no dur a terme l’allargament obligatori de la vida laboral als 67 anys i es garanteix l’eficàcia general de la negociació col·lectiva, és possible abordar tots els temes plantejats. Però també hem de ser conscients que si el Govern vol continuar imposant reformes injustes i inútils trencant de nou la via del diàleg i l’acord el conflicte estarà servit.
Per tant, ara el que cal és esgotar les possibilitats de negociació, enfortir la posició amb informació i amb accions de suport. I no oblidar que en cas de desacord no podem descartar cap mesura de pressió.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari