De sacrificis i altres herbes

Sembla que hi ha qui pensa que hem de recuperar la tradició del sacrifici en la nostra societat. Pensen que amb la donació, la renúncia o la immolació de la societat, del model social, la deïtat sobirana del mercat se sentirà satisfeta. I, agraïda, ens donarà noves collites i favors.

És la lògica que aquests dies llegim o escoltem quan es valora el que està passant. A Nissan s’ofereix en sacrifici el conveni per obtenir nous productes; a Catalunya Caixa es demana la immolació dels salaris per alliberar els actius immobiliaris que han dut l’entitat a problemes de solvència; el president Zapatero lliura en sacrifici, drets laborals i socials, en ofrenes periòdiques de reformes laborals, retallades salarials, congelacions de pensions i futures reformes que té pensades per si els déus mantenen l’enuig per la mala gestió dels darrers anys; i fins i tot el recent estrenat president Mas apunta la via del sacrifici per fer front als atacs del centralisme, en forma d’ofrenes del sistema de salut, de la qualitat educativa o de les inversions públiques. Sacrificis i més sacrificis per tranquil·litzar els “mercats”.

Però, a què ve tant sacrifici? Potser val la pena recordar que el sacrifici (del llatí sacrum facere, “fer sagrat”) es defineix com una mort ritual d’un ésser viu per honorar una divinitat; una donació, una renúncia o una immolació que fa l’home o la comunitat religiosa a la divinitat; i, per extensió, una pèrdua voluntària per obtenir un benefici posterior. Ja des de les primeres civilitzacions es coneixen sacrificis consistents en matar un determinat animal mentre es reciten pregàries amb gestos rituals, que s’adrecen a la divinitat per agrair un do, demanar empara o perdó per una mala acció del poble, o fer una sol·licitud (com la fertilitat de les collites). És un bescanvi de vida per vida (la de l’animal per la nova vida de la comunitat amb l’ajuda divina) i és un símbol d’adoració.

Talment sembla que és això el que ens passa. Oferim la mort de drets de ciutadania llargament conquerits, mentre es gesticula que és una exigència del mercat, que és necessari que exculpem un mal model de creixement i haver viscut per sobre de les nostres possibilitats. Un sacrifici que ens ha de permetre sol·licitar empar i perdó i que permet bescanviar drets per competitivitat, en un marc d’adoració del déu mercat, del déu neoliberal.

Potser si som conscients que cada civilització ha adequat les seves ofrenes, no ens esverarem gaire i, a més, podrem valorar si els nostres sacrificis estan en consonància amb els pecats socials comesos i amb el futur ple d’amenaces que ens envolta. Així mentre els protoindoeuropeus sacrificaven cavalls a les divinitats, els romans oferien la cabra a Júpiter, el porc o el brau a Mart, etc. Els grecs cremaven totalment els cossos dels animals que oferien en sacrifici a les divinitats de l’inframón, cosa que els pobles de l’Orient Mitjà van copiar, ja que consideraven el més pur oferir totalment l’animal als déus (no es podia aprofitar la carn, com en altres modalitats, per tant els humans no es quedaven res per a ells). Els egipcis també tenien ritus de sacrifici d’animals, tant per l’endevinació com per al culte de déus com Apis, i per al judaisme el sacrifici es contemplava com un mitjà de relació amb déu (déu en la seva misericòrdia accepta el sacrifici de l’animal en comptes del penedit que l’ha ofès). La festa musulmana del xai és una data assenyalada en què se sacrifiquen xais (les famílies més humils a vegades maten altres animals menors) per recordar Ibrahim i el sacrifici del seu fill (evitat per déu). A la Bíblia (i altres escrits romans) trobem el déu Moloc reclamant periòdicament sacrificis d’infants per prevenir catàstrofes. Egipcis i mongols tenien com costum, a la mort d’un cap poderós, sacrificar part del seguici perquè l’acompanyessin a l’altre món. En el cristianisme es considera que Jesús es va sacrificar per netejar els pecats de la humanitat.

En fi, sembla que estem recuperant la tradició ancestral del sacrifici per calmar els déus. Cal saber quin déu tenim, si el mercat és el Moloc de la Bíblia reclamant més i més sacrificis, si oferim animals com els romans o persones com els mongols, o si són animals immolats sencers, com els grecs, dels quals després no en podrem aprofitar res. Però potser el que cal pensar és per què ens hem d’immolar nosaltres i no els que ens han dut on som.

Potser els déus que volen calmar, els mercats, els especuladors financers, no són els déus que ens mereixem. Segur que n’hi ha d’altres que no demanen sacrificis i que són més a prop, que plantegen altres sortides amb alternatives que no passen per la immolació de drets i de la cohesió.

Sí, sí, que no sacrifiquin… “La gent normal”, Manel