Productivitat, austeritat, democràcia

Tres paraules m’han emmarcat la setmana, amb significats diferents però amb lligam entre elles.

Productivitat. La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha posat sobre la taula del debat polític la proposta de vincular salaris a productivitat i no a la inflació (IPC). Ignora la senyora Merkel que la poca transparència i fiabilitat de les dades que donen les empreses fan poc pràctic utilitzar la productivitat com a índex de referència, i més si tenim en compte que tampoc hi ha cap indicador o referència oficial en aquest sentit. L’exigència de les clàusules de revisió salarial és una necessitat per mantenir el poder adquisitiu dels salaris, en especial quan milions de treballadors i treballadores tenen actualitzacions salarials per sota de l’IPC real. La pèrdua de competitivitat de l’economia no es pot imputar al comportament dels salaris, ho podem deduir per la menor participació de les rendes del treball en la renda nacional (ja en els anys previs a la crisi) o dels diferents estudis sobre causes de la inflació, que descarten els costos laborals com a factor causant. A la proposta de Merkel s’hi han apuntat ràpidament alguns sectors empresarials, els més retardataris, que veuen només la possibilitat de fer abaixar els costos laborals. Però no ens hem de tancar a parlar de productivitat, al contrari, hem de reclamar que un cop garantit el poder adquisitiu dels salaris s’apliqui part de l’increment de productivitat també a la millora retributiva. Parlem de productivitat, sí, però això és parlar de tecnologia, organització, relacions laborals, condicions de treball, qualitat, etc., no és parlar d’abaixar costos laborals com algú interessadament voldrà interpretar.

Austeritat. Fa uns quants dies que sentim parlar el president Mas de les dificultats econòmiques de la Generalitat, de l’elevat dèficit públic i de la necessitat d’ajustar les despeses públiques. Fa dies i dies que sentim lloances a l’austeritat pressupostària per mitjà de la retallada en la prestació de serveis, ajustos en les plantilles, ajornament de nous equipaments, etc. Quan reclamen l’ajust dels pressupostos públics obvien que l’origen dels problemes actuals no està en l’actuació dels poders públics, sinó en la fallida dels sectors privats de l’economia a partir de la fallida d’un sector financer que va promoure una dinàmica especulativa sense controls ni regulacions. I, ara, l’ única recepta per eixugar els dèficits generats pels ajuts públics posats a disposició de les entitats financeres o per la manca d’ingressos derivada de la caiguda de l’activitat econòmica general, és empobrir el conjunt de la societat disminuint la provisió de béns i serveis públics o abaixant-ne la qualitat i retallant les condicions de treball dels servidors públics. La lògica de l’ajust del president Mas també passa per mitjà de la despesa pública, i ignora la capacitat d’actuar en els ingressos. Hi ha marge per actuar, començant per no suprimir l’impost de successions, que per cert només el paga l’1% més ric de la societat i representa uns 500 milions, i continuar per la persecució del frau fiscal i l’economia submergida.

Democràcia. La notícia de la setmana és sens dubte la caiguda de Hosni Mubarak a Egipte, tal com la setmana anterior fou la caiguda del règim tunisià. Les revoltes protagonitzades per la població de Tunísia i Egipte, que es poden estendre a altres països àrabs, tenen com a fil conductor una realitat de desocupació elevada, l’ostentació de la desigualtat social i l’elevació dels preus dels aliments, entre altres qüestions, que fan insuportable la corrupció que acompanya aquests règims dictatorials i que comporta que la població es revolti per exigir democràcia. La realitat de la situació del jovent d’aquests països, que conformen la majoria de la població, la desigualtat d’ingressos, de riquesa i d’oportunitats, reclama governs que es preocupin del conjunt de la població, reclama trencar amb les bosses de corrupció instal·lades. Ja no serveix l’excusa de ser l’escut davant l’islamisme radical amb què es justificaven aquests règims dictatorials.

Les tres paraules, productivitat, austeritat, democràcia, em porten a pensar en el fracàs d’un determinat model de globalització, que ha fet del mercat, del lliure mercat, l’únic regulador vàlid de les activitats econòmiques i financeres per dur creixement i progrés al planeta i que ha sacralitzat la idea que la maximització del benefici individual és la garantia del benestar col·lectiu. Aquest model de globalització ha afeblit el paper de l’Estat com a corrector de desequilibris i desigualtats socials i protector del medi ambient. Un altre model de globalització amb regles i govern democràtic pot ser un instrument vàlid per a una convivència més equilibrada. Per això ens caldrà disposar d’estats més participatius i receptius a les noves exigències socials, promoure polítiques públiques fortes per estendre a tothom els beneficis d’una economia oberta i tecnològicament avançada i disposar d’instruments internacionals que regulin el sistema financer i promoguin la cooperació internacional.