Del llenguatge de la submissió

Avui, en un article d’opinió que he llegit, hi havia la frase destacada següent: “…Cal superar l’igualitarisme estret de mires per no oblidar que només amb el mèrit i el sacrifici una societat avança…”. De sobte, he sentit com de potent és la manipulació del llenguatge. Què és l’igualitarisme estret de mires? Quin és el mèrit i quin el sacrifici per fer avançar la societat?

En altres papers que he estat mirant he trobat algunes dades referides als EUA: allà, l’1% dels més rics disposen de 27 milions de dòlars per unitat familiar, i l’ingrés mitjà del 90% que estan en la base social en reben 31.000; els beneficis de Wall Street van pujar el 720%, la taxa d’atur va pujar el 102%; el salari mitjà d’un director executiu és 185 vegades més gran que el d’un treballador o treballadora. O altres dades referenciades a França: 6,2 milions de treballadors i treballadores, el 25% de la població ocupada, tenen uns ingressos mensuals inferiors als 750 €; d’aquests, la majoria, un 58%, són dones, i un 37% joves; un 66% treballen a temps parcial i el 33% restant a temps complet però de forma discontínua pocs mesos a l’any.

Aquests dies hem pogut llegir els importants beneficis de grans empreses espanyoles i com s’han repartit els beneficis entre els accionistes. I hem pogut llegir també les retribucions de directius i membres dels consells d’administració de les grans societats anònimes.

Potser sí que, com diu el text citat, les societats avancen amb el mèrit i el sacrifici. Però aquí sembla que el mèrit és moltes vegades heretat i el sacrifici és interposat. La supressió de l’impost de successions no sembla anar en la línia d’afavorir mèrit i capacitat; al contrari: permet reproduir l’esglaó social del bressol. Tampoc sembla gaire just aplicar sacrificis als treballadors i treballadores qüestionant el manteniment de la capacitat adquisitiva del salari, com pretén qui nega la seva indexació a l’IPC, que per regla general té ingressos força superiors als salaris mitjans o està en disposició d’establir l’ús dels guanys obtinguts.

Haurem de vigilar el llenguatge. Potser quan diuen reforma i ajust plantegen retalls de drets i reducció de despesa; quan demanen solidaritat ens reclamen que els de baix cedim als de dalt; quan parlen d’ocupabilitat pretenen desresponsabilitzar-se de crear ocupació o de millorar-ne els instruments per la recerca activa i individualitzada; quan qüestionen el treball fix i estable, la clàusula de revisió salarial, el conveni sectorial, com a causa de l’alt nivell de temporalitat, i demanen flexibilitat, potser volen generalitzar la precarietat; etc. El llenguatge activa les estructures mentals que configura la manera en què veiem el món i, per tant, les accions a realitzar i les fites a perseguir.