No m’ho puc creure

No m’ho puc creure, sembla que el que ara toca és donar menjar al ric i treure-li el plat al pobre. O això és el que em sembla quan llegeixo que el conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, anuncia la rebaixa del recàrrec en la quota autonòmica de l’IRPF, que s’aplica als contribuents amb ingressos del treball superiors als 120.000 € a l’any. Pel que llegeixo, són unes 50.000 persones contribuents les que es poden beneficiar de la rebaixa. Una decisió que s’acumula a la ja supressió de facto de l’impost de successions, que grava les grans herències, una rebaixa que beneficia les 500 famílies més riques de Catalunya. Sembla tot un despropòsit anunciar la rebaixa d’impostos a les rendes més altes just quan s’insisteix en el fet que no hi ha altra alternativa que retallar la despesa pública en salut, en educació, en serveis socials, en seguretat, etc. Avui mateix, el conseller de Sanitat, Boi Ruiz, justifica les retallades dient “No hi ha cap alternativa: no hi ha diner”. Clar que no n’hi ha, el regalem a qui no el necessita.

Els efectes negatius de la crisi els estem suportant els treballadors i les treballadores en forma d’atur o pèrdua de retribucions o condicions de treball, per això és una immoralitat que el Govern aprovi rebaixes fiscals de les rendes més altes, de les grans fortunes, d’alguns dels que s’han aprofitat de les pràctiques abusives i de les especulatives que són a l’origen de la crisi, i és una falta d’ètica retallar despesa pública destinada a proveir el conjunt de la població de béns i serveis que garanteixin un mínim d’equitat social. El que li estem reclamant al sistema fiscal és que redistribueixi la riquesa per evitar que les diferències no esdevinguin desigualtats en l’accés als serveis bàsics de salut, d’educació, de justícia, de seguretat, d’atenció. No sembla que així ho entengui el Govern.

La notícia ens mostra la pèrdua de valors, d’ètica, del discurs dominant d’alguns lobbies de pressió o de les pràctiques de determinats governants o algunes grans empreses. Com, si no, podem valorar que una empresa com Telefónica anunciï l’acomiadament de part important de la plantilla i, al mateix temps, l’augment d’incentius milionaris a alts directius de la companyia? O que determinats grups de pressió empresarial interfereixin en la negociació de la reforma de la negociació col·lectiva, exigint que les petites empreses quedin al marge dels convenis generals i, al mateix temps, neguin la tutela sindical als treballadors i treballadores d’aquestes empreses? Una certa amoralitat s’està instal·lant en la manera de gestionar la crisi per part de determinats sectors, els més poderosos, que sembla que només vulguin treure’n profit propi a costa de la immensa majoria de la societat. Potser hem de recordar que la cobdícia va ser l’origen de la crisi. O que el mercat sense regles ni controls és un factor d’ineficiència econòmica i social.

Potser per totes aquestes coses hem de recordar que el principal problema del país és l’atur i que les retallades, a més d’injustes socialment, són inútils per combatre’l. El que cal és actuar sobre els ingressos públics, per garantir més redistribució de la riquesa, i calen més regles i més controls de l’economia, més intervenció pública per crear ocupació, més política industrial per incidir en el canvi del model productiu, per incentivar sectors de futur.

Es per això que l’1 de maig és important que reforcem aquesta exigència d’una sortida de la crisi més justa i solidària, per crear ocupació i frenar les retallades. Un crit que dues setmanes després, el 14, seguirà exigint prou retallades, en defensa dels serveis públics.