Fer emergir els valors enmig dels canvis

L’inici d’estiu és temps de reflexió, de repàs i de propòsit. No sé si deu ser la calor, que ens fa bullir l’olla, o simplement la tradició de les escoles d’estiu de posar en comú pràctiques o coneixement, però el juliol de nou ens duu reflexions fresques que ens fan pensar i repensar coses.

Així aquests dies he assistit a l’Escola d’Estiu de la CONC (CCOO de Catalunya) i a la UPEC (Universitat Progresista d’Estiu), on he conegut experiències sindicals concretes de delegats i delegades que han analitzat la resolució dels conflictes a les seves empreses, i he pogut escoltar intervencions sobre la crisi econòmica i sobre canvi social i valors.

De les experiències dels delegats i delegades ha quedat clar que la confiança mútua i el compromís col•lectiu amb els companys i companyes és clau en la resolució dels conflictes. La sortida als conflictes ha passat per la pressió, la negociació i l’acord, i quan la plantilla està sindicalitzada és més fàcil l’acció davant l’empresari. En tots els casos l’objectiu era clar: garantir l’ocupació i que els canvis en les condicions de treball consideressin les situacions personals. Els acords que han pogut assolir han estat equilibrats i tenen compromisos clars i contrapartides. En tot moment els delegats han mostrat que coneixen la situació de l’empresa i l’entorn sectorial. Amb aquestes experiències podem parlar de flexibilitat pactada, davant la lliure disponibilitat o la imposició unilateral que reclamen els sectors més durs de la patronal.

D’entre les intervencions que he escoltat, l’economista Juan Torres ha remarcat que el procés de financiarització de l’economia ens ha dut on som, creant riquesa al marge de la creació d’ocupació, al marge de l’economia productiva i que en tot moment el Banc d’Espanya o l’Estat sabien que s’estaven oferint productes tòxics i financerament perillosos. Per això ara és més indignant que les actuacions que fan els governs –i el Banc Central Europeu- protegeixin els bancs i les entitats financeres, en comptes de protegir la societat, la gent. La crisi s’està aprofitant per canviar els equilibris socials existents, per això les reformes que es fan (laborals, retalls socials…) obvien el problema d’origen de la crisi, que és financer.

Però més enllà de l’anàlisi econòmica m’ha semblat interessant l’aportació de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia i director de la revista “Barcelona Metròpolis”, que ha refrescat aquest estiu calorós desmuntant el discurs ideològic dominant, el pensament neoliberal, que pretén culpabilitzar-nos del que ens passa, inculcant la idea que la gestió de la nostra pròpia existència és com si gestionéssim una empresa (així se’ns indueix a pensar que si perdem la feina és culpa nostra, alguna cosa no hem sabut fer bé). Ha constatat que el valor social del treball, la càrrega positiva que aquest concepte tenia, allò que ens definia, ha canviat, i s’ha imposat la precarietat, la inestabilitat, la mobilitat. I ha fet una anàlisi crítica de com s’utilitza el llenguatge, posant com a exemple com avui el concepte de treballador incorpora una accepció negativa, ja que no es confronta amb empresari sinó amb “emprenedor” i, per tant, qui no és capaç o no s’atreveix a emprendre és treballador. Analitza també com la societat de consum programa els consumidors, ja des de petits, per convertir-los en “ciutadans dòcils”. Davant d’aquest entramat d’idees que afecta la noció de nosaltres mateixos, conclou que hem de reaccionar. Hem de conèixer, entendre els canvis, estar atents a les novetats, sent conscients que allò nou no és necessàriament igual a bo i que el futur pot anunciar-se pitjor.

La darrera de les intervencions que vull ressenyar és la d’Antonio Gutiérrez Vegara, feta en la cloenda de la UPEC. Va constatar que la gestió de la crisi és una pèrdua d’oportunitat per remoure els dèficits estructurals que ens han dut a l’actual situació, i ha reclamat altres polítiques, equilibrades i solidàries –reforma financera, reforma fiscal, canvi de patró de creixement-. En analitzar les polítiques fiscals d’aquests darrers temps –el xec nadó, els 400 €, la rebaixa o l’eliminació d’impostos com el de successions-, va fer una crítica radical del populisme: és injust (és tractar a tothom igual), caríssim (quantitat de recursos malbaratats) i ineficient (no comporta cap millora socialment constatable).

I de tot això n’he tret un fil conductor. Cal reaccionar i hem de fer emergir valors. Cal reaccionar, hem de conèixer què passa i disposar d’alternatives, però ens cal moure’ns per transformar la realitat, creant discurs propi, generant aliances i accions comunes, actuant solidàriament. Hi ha valors: llibertat, igualtat i fraternitat, la tríada republicana, que tenen tota la validesa. Uns valors que han d’emergir i avançar, junts i equilibrats, per fer que en temps de canvi el futur sigui un horitzó millor.