A l’estiu tota cuca viu

L’estiu, quan s’obre el període de vacances, sembla que és època de balanços, de valorar la feina feta i preparar el setembre. Però amb l’estiu no s’atura el temps i la vida segueix fluint. És simplement l’entreacte que el setembre retornarà al seu ritme trepidant, on totes les insuficiències del curs passat seran els límits al progrés del nou curs. L’estiu no és temps mort, temps de descompte. A l’estiu tota cuca viu. I n’hi ha moltes i variades: unes són les de sempre, altres revifen i ens recorden que si no has fet bona neteja durant el curs són ací i ben presents.

La cuca del racisme i la xenofòbia l’hem vist amb tota la seva cruesa i brutalitat en la matança perpetrada a Noruega per un extremista dretà, feixista i xenòfob, el terrorista noruec Anders Breivik. S’ha posat en evidència la tolerància generalitzada a escala europea amb les ideologies racistes i xenòfobes, que ha arribat al límit de normalitzar-se en el discurs electoralista. Hem de reflexionar sobre les causes i debatre com actuar amb mesures polítiques, socials i penals, sense por i amb el coratge necessari per defensar els valors democràtics, de drets humans i convivència. L’acte terrorista no es pot veure com un fet aïllat. És el fruit d’un cultiu abonat per discursos ideològics i polítics construïts sobre l’odi, la supremacia cultural i religiosa dels blancs europeus sobre la resta de la humanitat. Això té noms i cognoms, racisme i xenofòbia, per no dir nazisme, i té un objectiu clar, la divisió entre ciutadans, la discriminació de determinats ciutadans, i la divisió vertical en la classe treballadora. Aquest acte terrorista resumeix una part de la història negra d’Europa, de principi del segle XX, el nazisme i el feixisme: l’odi contra allò diferent, contra els jueus, contra els gitanos, i políticament contra “l’esquerra traïdora”. Els governs, les institucions, les forces polítiques democràtiques, les entitats socials, els sindicats, tots plegats hem de donar resposta amb fermesa, tant jurídica i penal com pedagògica, i hem d’aïllar tota manifestació i actuació que genera odi i violència. No deixem que el flagell del racisme i la xenofòbia creixi entre nosaltres.

Mentre, la cuca que tot s’ho menja segueix campant lliure, sense brida ni vergonya, la cuca del neoliberalisme que tot ho envaeix. És la cuca que vol acabar amb tot control i regulació, és la cuca que vol aprimar fins a l’anorèxia el sector públic, és la cuca que vol eliminar la protecció als desafavorits, que titlla l’aturat de corrupte, que creu que els funcionaris són sobrers. És la cuca de les rebaixes fiscals i l’eliminació d’impostos i la permissivitat enfront el frau fiscal i l’economia submergida. És la cuca que en l’actual context reclama i reclama reformes laborals per eliminar drets i seguretats, encara que sap que això ni crea ocupació ni ens farà ser més competitius, és la cuca que promou ERO injustificats simplement per incrementar la seva taxa de guanys. És la cuca que mentre baixen o congelen salaris, es perden llocs de treball, es tanquen activitats productives, apuja preus i augmenta els sous, retribucions i indemnitzacions dels alts directius a les grans empreses del país. És la cuca de les retallades socials, que no fan més que crear atur, destruir llocs de treball, disminuir l’atenció a la ciutadania i empitjorar la qualitat dels serveis, una cuca que avança cap la privatització i mercantilització dels drets de ciutadania.

Sens dubte la cuca de l’atur i la precarietat segueix ben viva, alimentada per l’actuació de la cuca neoliberal. Malgrat la contractació del sector turístic i la millora del darrer trimestre no es pot amagar que tenim més atur que fa un any, un 2,2%, 14.800 persones aturades més, i la poca contractació que es fa és bàsicament temporal i es concentra en el sector de serveis. Està clar, ja, que cal retirar les polítiques de reforma laboral dutes a terme, que no han creat ocupació ni han reactivat l’economia. I que hem de demanar l’impuls al canvi de model productiu i el compromís, amb la creació d’ocupació, especialment juvenil. Però no podem oblidar que cal protegir les persones que han perdut l’ocupació i han esgotat les seves prestacions per atur, garantint uns ingressos mínims de subsistència, mantenint la RMI i implementant la renda garantida de ciutadania.

Hi ha més cuques de ben segur. Però també sabem que entre tanta cuca podem fer coses. Quan hem estat capaços d’actuar amb fermesa, pressionant, amb unitat i amb capacitat de proposta, hem pogut fer que alguna cuca es remogui en les seves conviccions. Pensem sinó en el que ha passat amb alguns dels ERO presentats, on hem pogut donar la volta a les propostes empresarials (l’últim ha estat Alstom). Sabem que hi ha cuques resistents que aguanten fort, com la de les retallades socials, però per això mateix ens cal més capacitat de mantenir la resposta social i exigir que no volem ni retallades ni imposicions, que hem de decidir el model social que volem. Que el problema del dèficit és un problema de prioritats, no de despesa social; que a la crisi econòmica hi arribem per manca de regles i controls sobre la cobdícia i no pels drets laborals que ara volen suprimir.

Però si a l’estiu tota cuca viu la tardor ens porta molta feina. Un curs amb fites importants per fer front a les cuques resistents. L’anunci d’eleccions generals el 20-N, més enllà de la data i les ocurrències que en vulguem fer sobre la seva tria, ha de ser un emplaçament per debatre quines alternatives s’obren per fer front als problemes reals de la gent.