La polèmica gestió de la renda mínima d’inserció (RMI) feta pel Govern aquest agost ha estat lamentable. No només pel canvi en la gestió de l’ajut a persones sense ingressos i en risc d’exclusió social, que els crea problemes greus en la seva quotidianitat i els culpabilitza socialment, sinó també perquè ha evidenciat la profunditat i la cruesa de la concepció amb què s’estan abordant avui els problemes econòmics i socials que la crisi està generant. Una concepció que defuig combatre les causes que originen la crisi i opta per seguir desregulant el mercat de treball, privatitzant i mercantilitzant béns i serveis públics i individualitzant les relacions socials. En aplicar el catecisme neoliberal s’allunya la recuperació i es posa en perill el model d’Estat de benestar que estàvem construint, la garantia de drets socials i laborals i els marcs de cohesió social.
Canviar la gestió de la RMI s’ha justificat adduint un possible frau generalitzat, amb la qual cosa es culpabilitza tot un col·lectiu i se l’estigmatitza socialment. Aquest canvi trenca el consens social i els acords de concertació social entre Govern i sindicats, que creen i després milloren el PIRMI. L’actitud del Govern qüestiona que les persones que accedeixen a la RMI tenen dificultats reals per inserir-se socialment i laboralment, atesa la situació en què es troben
–desestructuració personal o social per problemes de salut, familiars, laborals…-, i que la crisi agreuja, i, per tant, que hagin de disposar de prestacions suficients durant períodes llargs per evitar caure en l’exclusió o la marginació socials.
Amb aquests canvis el Govern anteposa l’estalvi pressupostari al benestar de la ciutadania i trasllada la responsabilitat del cost dels ajuts socials que la crisi i l’atur generen a les persones que reben prestacions. Així s’evidencia la injustícia social de les actuals polítiques pressupostàries. Però també la seva inutilitat, com indiquen les dades, que allunyen les expectatives de recuperació econòmica del 2011 per la caiguda de la demanda interna derivada de les retallades de despesa social i inversió, en un moment en què el consum privat està sota mínims atès el seu endeutament i la manca d’accés al crèdit.
Però el canvi en la RMI forma part de l’aberració econòmica i social que representa la proposta del Govern de l’Estat de limitar constitucionalment el dèficit pressupostari, mesura que pot impedir polítiques pressupostàries contracícliques i, a més, pot limitar la prestació de béns i serveis públics, justificar retallades i privatitzacions i obviar polítiques fiscals que apostin per la redistribució justa de la riquesa i remoguin els obstacles a la igualtat efectiva dels ciutadans i ciutadanes. La proposta s’acompanya de noves retallades de drets laborals, l’eliminació de límits a l’encadenament de contractes temporals o el nou contracte de formació (que garanteix avantatges per als empresaris sense concretar la garantia formativa ni la consolidació laboral del treballador), que no ajudaran a crear ocupació però seguiran precaritzant el mercat de treball i, per tant, ens allunyarà del que realment necessitem per posar les bases del nou model productiu i la modernització empresarial, com ara compromisos concrets amb la qualificació i l’estabilitat, que són la base per a la innovació.
I, mentrestant, segueix sense fer-se una reforma fiscal que permeti més ingressos per incidir en la recuperació. Contrasta que mentre treballadors, autònoms o pimes suporten els efectes negatius de la crisi, les grans fortunes i empreses amb alts beneficis no contribueixen equitativament a la sortida de la crisi. I sobta més quan veiem com als EUA o a França la lògica econòmica i social de les grans fortunes els fa demanar contribuir amb més impostos i ací els nostres rics sembla que no entenen de justícia social o redistribució de riquesa, ni han estudiat l’efecte multiplicador que pot tenir convertir part d’estalvi privat de les grans fortunes via impostos en una major despesa i inversió pública. Prefereixen aplaudir regals del Govern, com eliminar l’impost de successions, i esperar noves rebaixes fiscals. Mentrestant, el Govern evita lluitar contra el frau fiscal, quan el seu aflorament superaria amb escreix el total d’euros retallats per les administracions. I el que és més absurd encara és que ens volen fer creure que la iniciativa a una major contribució via impostos de les grans fortunes ha de partir d’una demanda d’ells mateixos, no fos cas que s’enfadessin, quan les retallades o el límit al dèficit s’imposen a tota la ciutadania sense ni preguntar ni valorar socialment els efectes negatius que genera.
Amb tot això, l’agost ha dibuixat un panorama, econòmic i social, ombrívol. Però no ha apaivagat la calor que pot impregnar una tardor conflictiva si continuen les receptes ultraideològiques que, lluny d’abordar els problemes reals de la ciutadania, volen desmuntar un model social basat en drets socials i llibertats per substituir-lo per la lògica d’unes relacions socials mercantilitzades que enalteixen l’individualisme.
“Futur nuvolat”, Aspencat
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari