Involucions

Com si es tractés d’un malson, la seqüència d’actes polítics que aquests dies s’amunteguen sembla que s’orienta indefectiblement vers la involució de les coordenades que articulen la convivència al nostre país. Així ho percebo i per això quan l’altre dia em van demanar que comentés alguna bona notícia per a aquest curs no se me’n va ocórrer cap. Tinc la percepció negativa d’un país ancorat en la recessió econòmica, amb nivells d’atur altament preocupants i el treball cada cop més precaritzat, amb polítiques socials qüestionades i polítiques econòmiques neoliberals, que lluny de treure’ns de la recessió ens endinsen en el conflicte social.

Quan encara no havia sortit de la incredulitat davant l’exercici de cinisme polític de l’aberrant gestió de la RMI i la posterior modificació del decret que la regula (dificultar l’accés, disminuir el subsidi, limitar el temps de percepció…), vaig conèixer com el Consell de Ministres introduïa nous canvis en la regulació laboral per augmentar la precarietat laboral (supressió de límits temporals a l’encadenament de contractes i nova regulació del contracte porqueria de formació). Però encara no recuperat veig com es registra al Parlament espanyol la proposta de reforma amb caràcter urgent de la Constitució per limitar el dèficit públic, en ple agost i sense donar temps a un procés de debat social i polític, ni permetre que la ciutadania puguem opinar i votar en referèndum. I per acabar-ho de rematar apareix a finals de setmana la notícia de la interpel·lació del Tribunal de Justícia que qüestiona la immersió lingüística i reclama a la Generalitat la segregació escolar dels nens i nenes si els seus pares ho demanen.

Amb aquest panorama no es pot qualificar la situació d’una altra manera: involució. Un cop més es fa evident que la crisi, lluny de ser una oportunitat per fer canvis que remoguin les febleses que ens hi van dur i ens enforteixin vers al futur, és l’excusa per desmuntar un model social de drets de ciutadania que garantia la seguretat personal i avançava en la igualtat, per afeblir els drets laborals i de participació dels treballadors i treballadores i de les seves organitzacions, i recentralitzar part de les polítiques que podien configurar quotes d’autogovern.

Per això el dimarts 6 de novembre es convoca una manifestació que ha de ser una posició social, àmplia, massiva, perquè ens hi va “com i qui” paga la sortida de la crisi. El lema és “Contra la reforma jo vull votar”, que expressa un doble rebuig: a la imposició d’un límit al dèficit en la Constitució i a la pèrdua de qualitat democràtica de la gestió de la crisi imposant reformes i retallades al marge de la participació i la consulta ciutadana.

Limitar per llei el dèficit és continuar amb les polítiques d’austeritat pressupostària, de retallades de drets laborals i socials, que ja sabem que no donen cap resultat en termes de reactivació econòmica, però empobreixen la gent, afebleixen les proteccions i seguretats, rebaixen els drets i augmenten les desigualtats. I a més limita el pluralisme polític, ja que deixa fora altres opcions de política econòmica no basades en la ideologia neoliberal (que és la que justifica el dogma del límit del dèficit).

Hem de mantenir la pressió social, confluint amb la màxima unitat, com fa la convocatòria de la manifestació del dimarts 6, per fer avançar propostes alternatives (n’hi ha i les hem explicat) que permetin una sortida de la crisi amb més drets i equitat, amb cohesió social i una economia més sòlida.