El treball digne no és un privilegi

Dijous, 6 d’octubre, celebrem a Catalunya i al conjunt de l’Estat la Jornada Mundial pel Treball Digne (JMTD), que convoca la Confederació Sindical Internacional (CSI) a tot el món. Enguany el lema és “El treball digne no és un privilegi”. El concepte de treball decent, o digne, que emmarca la JMTD, que des de l’any 2006 convoca la CSI, es refereix als principis fonamentals de llibertat sindical, dret de vaga i negociació col·lectiva, prohibició del treball infantil i del treball forçat, i prohibició de tota forma de discriminació laboral. Amb la JMTD la CSI vol cridar l’atenció als poders públics i econòmics, tant nacionals com internacionals, de les condicions precàries en les quals viu i treballa la major part de la població treballadora del planeta. La situació és molt diversa arreu del món i a cada país es concreta la jornada en funció de la seva realitat, però amb un objectiu comú, que és la universalització del treball decent. Evitar la pèrdua de drets laborals i fer-los avançar és també la millor forma de contribuir a la seva extensió arreu, com ho és també denunciar les actituds de governs i empreses que exploten el treball sense drets. Ací el dijous 6 d’octubre la JMTD vol ser una jornada de lluita per denunciar els poders econòmics i polítics que s’estan aprofitant de la crisi per precaritzar el treball, afeblir els drets laborals i retallar els drets socials. Les diferents reformes laborals imposades estan augmentant els poders empresarials, disminuint les garanties dels treballadors i afeblint la capacitat d’intervenció sindical. Es facilita l’acomiadament, no s’aposta per l’estabilitat laboral i, al contrari, es facilita l’encadenament de la temporalitat i s’afebleix el dret a la negociació col·lectiva. L’atur segueix creixent: 690.000 persones aturades a Catalunya, quasi un 19%, el doble de la taxa de la Unió Europea.

La contractació indefinida cau i la temporalitat, que va caure el 2007 a causa de la crisi, ha pujat tres punts i ja supera el 20%. I pel que fa als salaris, si el 2008 el percentatge de treballadors que tenien un salari igual o inferior al salari mínim interprofessional (SMI) era del 8,9%, el 2009 (624 €/mes) aquest percentatge ja era del 10%, o mentre que l’any 2008 els joves menors de 25 anys tenien un guany mitjà per treballador de 13.371 €, el 2009 havia baixat a 12.754 € (són les darreres dades de l’enquesta anual d’estructura salarial disponibles). La precarietat laboral va acompanyada d’un empitjorament de les condicions de vida, amb la política de retallades socials, que té efectes directes negatius en la prestació de béns i serveis públics, i obre la porta a la seva mercantilització. Els ajustos pressupostaris tal com es fan no es poden justificar econòmicament, ja que només serveixen per deprimir més l’economia i allunyar la recuperació econòmica, però són reclamats pels poders econòmics, que volen la transferència d’alguns serveis públics (educació, salut, atenció a la dependència…) al sector dels negocis a través de la privatització. S’abandona, així, l’objectiu de redistribuir la riquesa creada socialment per avançar en una major igualtat com a base de la llibertat individual. Per això hem d’instar els poders econòmics i polítics a un gran pacte per l’ocupació que prioritzi les persones i no el dèficit. Una aposta per l’ocupació i en defensa del model d’estat del benestar. Un pacte que prevegi el control necessari dels beneficis empresarials per a la seva reinversió, un pla d’habitatge, el control dels preus dels productes bàsics, per fer menys dolorosa la moderació salarial. Que incorpori la reforma fiscal, per combatre el frau i garantir un sistema més just en què les grans fortunes i les rendes de capital contribueixin de manera justa i proporcional, i reformi el sistema financer, amb controls i límits als abusos actuals i incentivi el crèdit a l’economia productiva i no a l’especulativa. Per això aquest 6 d’octubre hem de fer evident al centre de treball i al carrer que el treball digne no és un privilegi, i que els drets de ciutadania (educació, salut, atenció a la dependència, protecció social) no són una càrrega social. Per això a la tarda, la manifestació ha de ser un espai de confluència del moviment sindical i de les organitzacions i entitats socials, perquè és necessari fer evident que hi ha una majoria social que creiem que hi ha alternatives a les polítiques de retallades de drets laborals i socials.