De la demagògia a la ideologia

La setmaneta s’ha despatxat a gust amb declaracions de governants i candidats electorals. Sembla que tant la política que desenvolupa el Govern com el període preelectoral en què ens trobem siguin el camp abonat per fer anàlisi i anunciar propostes i mesures que no tenen res a veure amb les solucions que necessitem als problemes que tenim, o que pretenen ocultar les incapacitats per abordar-los. Això és el que he pensat quan he conegut les declaracions populistes i xenòfobes del Sr. Duran i Lleida, que desqualificaven primer la immigració i després culpabilitzaven la població andalusa dels problemes de Catalunya. Però també quan he escoltat les propostes en relació amb la possible supressió de la paga extra (que no doble, perquè ja fa més d’un any que se’ls va retallar) dels treballadors i treballadores públics: un despropòsit que té un efecte nul sobre l’equilibri pressupostari, contribueix a seguir fent caure la demanda interna i amaga la incapacitat de proposar les reformes necessàries, com la fiscal i la financera.

En relació amb les declaracions del Sr. Duran i Lleida crec que la seva inoportunitat s’ha fet prou evident, fins i tot per a la gent propera a ell. El Sr Duran i Lleida va culpar els fills i filles de persones immigrades d’endarrerir el nivell educatiu a l’escola pública, i va alertar de l’impacte negatiu de la immigració en el mercat immobiliari. El Sr. Duran i Lleida obvia intencionadament l’existència de problemes transversals de la societat, com ho són la manca d’inversió pública en educació o la situació de crisi del mercat immobiliari, i s’aprofita d’un context difícil per culpar les persones d’origen immigrant, construint així un discurs racista i xenòfob que pot tenir conseqüències en la convivència i ens posa en perill de fractura social.

Malauradament, pocs dies després ha tornat a obrir la polèmica, desqualificant els treballadors i la societat andalusa, amb adjectius que voregen de nou el racisme. En aquest cas, la seva intenció ha estat establir una comparativa en la qual la societat catalana apareix com a víctima dels excessos d’altres, en aquest cas de l’andalusa subsidiada i dels treballadors andalusos vagarosos. De nou declaracions mancades de responsabilitat política i social, que volen atiar el conflicte entre territoris i així obviar les pròpies responsabilitats d’unes polítiques concretes que s’estan aplicant i que recauen sobre els sectors més desafavorits de la societat catalana (per cert, que no va tenir cap empatx en posicionarse per l’eliminació de l’impost de successions o per qüestionar la reintroducció de l’impost de patrimoni).

L’anàlisi que fa no té res a veure amb la situació econòmica i social de Catalunya. Ans al contrari: sense l’important allau de ciutadans d’arreu del món, els anys d’alt creixement econòmic previs a la crisi no s’haguessin produït, i sense l’aportació laboral i fiscal de la immigració el 2008 no hagués presentat uns comptes públics sanejats. O sense l’existència de subsidis en moments de crisi no hauríem disposat de l’estímul econòmic per mantenir la cohesió social i territorial o remoure les insuficiències del mercat, siguin els 1.000 M€ dedicats al subsidi del treball agrari, els 5.000 M€ destinats al suport a la indústria de l’automòbil, o les rendes d’inserció.

Ha estat la dinàmica econòmica especulativa d’aquells anys, alimentada per una economia financiaritzada i sense regles, que va promoure els alts nivells d’endeutament privat que avui coneixem, de la qual uns pocs es van aprofitar i molt, la que ens ha dut on som. Per tant, no és oportú, en aquest context, utilitzar la demagògia i el populisme per vestir unes receptes ideològiques –afeblir el sector públic, individualitzar les relacions laborals, mercantilitzar els drets socials, etc.- que l’únic que pretenen és assolir un marc favorable als interessos d’una minoria social, que pretén acumular encara més riquesa a costa dels drets laborals i socials, però que són ineficients per combatre els problemes reals de la societat .

Potser hem de prendre bona nota d’algunes dades com, per exemple, que avui a Catalunya hi ha un 16’5% de la població en risc de pobresa i exclusió social (937.344 persones sota el llindar de la pobresa, 141.249 persones amb privació greu de material, i 298.187 persones amb baixa intensitat laboral a la llar). Correm el risc que l’objectiu de reduir la pobresa se supediti a l’estabilització pressupostària, precisament quan és més important impulsar aquesta reducció de la pobresa. La desigualtat, la pobresa i l’exclusió social fracturen la cohesió social i qüestionen els valors i principis d’una societat democràtica.