No ens resignem

Aquest 15 d’octubre els carrers de moltes ciutats del món s’han omplert d’energia i vitalitat per expressar la indignació contra la voracitat antisocial de la gestió de la crisi i per exigir major qualitat democràtica a unes societats sotmeses al dictat de les finances. A Barcelona la manifestació massiva mostrava un entapissat de diversitats que expressava bé la munió de conflictes que la crisi ha fet surar.

Les manifestacions, convocades amb el lema “Units per un canvi global”, compartien el diagnòstic de la situació a Catalunya, a Espanya i al món que anem fent tant el moviment sindical com els diferents moviments socials (veïnals, consumidors, ecologistes, usuaris de la salut, pares i mares d’alumnes, afectats per les hipoteques, etc.) i de manera molt clara el moviment 15-M, que està canalitzant l’expressió plural d’aquesta realitat. Més enllà de la coincidència de l’anàlisi, hi ha també tot un conjunt d’objectius i reflexions que són reivindicades en comú: rebutjar que les institucions financeres s’imposin a la democràcia; aconseguir que aquesta sigui una realitat en el món, i aplicar polítiques públiques perquè, en l’actual situació, les persones siguin el primer.

La manifestació mostra la capacitat d’un ampli sector de la ciutadania, especialment joves, de rebel·lar-se contra les polítiques, orientades a retallar drets socials, que a més afegeixen més incertesa al ja negre futur dels joves. Sabem que les receptes dictades pels mercats financers i el neoliberalisme volen carregar sobre les esquenes dels treballadors i treballadores la sortida de la crisi. Per això és important un procés de mobilització social, que en aquest 15-O ha fet un pas més i que es fonamenta en el caràcter obert, unitari i participatiu, evidenciant que no estem disposats a resignar-nos davant la submissió de la política als poders financers i que volem fer avançar les alternatives que permetin canviar la realitat en què viu la immensa majoria de la població. És per això que cal continuar teixint potents xarxes socials, com va fent la plataforma “Prou retallades”, que aplega una munió d’entitats, organitzacions i associacions per defensar l’estat del benestar i els drets de la ciutadania.

De la jornada de lluita mundial pel treball digne impulsada pel moviment sindical internacional els passats 6 i 7 d’octubre a la manifestació a escala planetària pel canvi global d’aquest 15-O, hi ha un ampli camp de coincidències que hem de continuar impulsant, des de cada àmbit d’activitat i amb les diferents formes amb què cada moviment actua.

La manera com els governs gestionen la crisi no fa més que decantar la situació a favor dels sectors més poderosos de la societat a costa de la immensa majoria. Totes les mesures que en l’àmbit laboral es van prenent no fan més que intentar afeblir la posició dels treballadors davant l’empresari i limitar la capacitat de les organitzacions sindicals de ser útils en la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores. I les retallades de drets socials que es van realitzant, amb l’excusa de l’equilibri pressupostari, en salut, educació o atenció a la dependència, trenquen la lògica de l’accés igualitari als béns i serveis públics per introduir la mercantilització en la seva provisió i avançar a una major individualització de les relacions socials.

Hi ha alternatives. Hem de convertir la protesta, necessària però insuficient, en acció social organitzada. Hem de passar de la indignació i la resignació a la mobilització conjunta, a la proposta i a l’organització. El problema no és que no hi hagi riquesa en la nostra societat, sinó que aquesta no es redistribueix de forma justa en benefici de la immensa majoria de la societat. Si es fes aflorar la riquesa no declarada, el frau fiscal, l’economia submergida. Si els empresaris, en comptes d’acomiadar negociessin adequacions en l’organització del treball o en la jornada. Si el Govern incrementés la despesa en infraestructures, si impulsés plans d’ocupació juvenil que permetessin l’accés al treball en paral·lel a la millora de les qualificacions, si es generés més ocupació a les escoles i els instituts, en la salut, en els serveis socials. Potser aleshores les empreses contractarien per produir i hi hauria més ocupació i menys atur. Les coses es poden fer d’una altra manera i això és el que aquests dies estem situant amb claredat des del moviment sindical, des de CCOO, sobre la taula del debat social, instant les organitzacions empresarials, els partits i el Govern a seure a negociar un gran pacte per l’ocupació que posi en el centre les persones i la lluita contra l’atur.