Eradicar la pobresa és possible

Aquest 17 d’octubre, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa i l’Exclusió Social, s’ha evidenciat encara més la manca de resposta del Govern a la greu crisi social que està provocant la crisi econòmica. A Catalunya hi ha més de 600.000 persones en atur, 20.000 més que fa un any i el triple que el 2007. Hi ha 87.000 llars de Catalunya que no perceben cap tipus d’ingrés i 187.000 depenen de les prestacions socials. El 20,4% de la població viu sota el llindar de la pobresa: 1 de cada 5 catalans és pobre. L’atur i la precarietat laboral de Catalunya augmenten per la crisi econòmica, ja tenim 161.262 persones sense cap cobertura i es preveu que d’aquí a final d’any un 68,9% de les persones que reben alguna prestació d’atur l’hauran exhaurit i, per tant, la seva situació personal, econòmica i social serà més vulnerable, fet que posa en perill la cohesió social del nostre país. Malauradament la pobresa i l’exclusió social continuen augmentant i amb les retallades socials del Govern les problemàtiques i desigualtats socials s’agreugen.

Per sortir de la pobresa el millor és tenir ocupació. Tanmateix, és necessari garantir un mínim d’ingressos als milers de persones sense cap ingrés, perquè puguin viure amb uns mínims de dignitat a la qual tenen dret com a ciutadans. Avui, i més encara després de la nefasta gestió que el Govern ha fet de la RMI, és el moment d’exigir que es desenvolupi a Catalunya una renda garantida de ciutadania. Per fer-ho cal, a més de voluntat política, una fiscalitat més justa, en la qual pagui més qui més tingui i es protegeixin les persones que no tenen feina ni ingressos per cobrir les seves necessitats bàsiques. Cal també augmentar els programes d’inclusió laboral, social i/o residencial, per atendre aquells col·lectius exclosos o en risc d’exclusió. Programes imprescindibles per garantir la cohesió social.

Per fer front a la realitat dels alts nivells d’atur a Catalunya i contribuir a l’eradicació de la pobresa hem d’exigir al Govern unes polítiques públiques encaminades a fomentar l’activitat econòmica i la creació d’ocupació no precària, en lloc d’orientar-se a contenir la despesa pública retallant serveis i prestacions socials. Malauradament, estem veient com les retallades pressupostàries afecten serveis públics essencials, com la sanitat, l’educació i els serveis socials, cosa que contribueix a augmentar la desigualtat social, que, en l’actual context de crisi i pobresa, pot fer augmentar els riscos d’exclusió social d’un nombre important de ciutadans.

I si el 17 d’octubre es posava de manifest la realitat de la pobresa i l’exclusió social, aquest dissabte 22, a Madrid, a la gran marxa en defensa de l’educació pública, on han confluït 70.000 docents, estudiants i pares i mares d’alumnes de diferents indrets de l’Estat i de Catalunya, s’ha denunciat l’atac al sistema públic educatiu, que amb l’excusa de la crisi està patint en el conjunt de l’Estat una retallada de prop de 2.000 milions d’euros. Aquestes retallades tenen efectes molt greus en l’educació i la formació de milers de nens i nenes i joves, precisament quan, en plena crisi, com ens trobem ara, és quan s’han d’aplicar criteris i polítiques que no considerin l’educació com a despesa, sinó com una inversió prioritària per sortir de la crisi i per promoure la igualtat.

Utòpics, idealistes, ingenus? Potser sí, però és possible eradicar la pobresa si les coses es fan d’una altra manera. Si la riquesa que existeix i la que es crea es distribueix de manera justa, si les polítiques que es fan posen al centre les persones i els seus drets, si fem de l’educació palanca de desenvolupament personal, de promoció social i d’accés al coneixement, a la recerca i a la innovació per progressar i transformar el món.