Quan la independència no és indiferència

Falten pocs dies per al 20-N, quan podrem votar els representants a les Corts (Congrés i Senat). Com en altres conteses electorals he pogut conèixer les diferents formacions que s’hi presenten i les “imatges” que projecten de les seves propostes polítiques, tant de manera indirecta a través de mitjans escrits i audiovisuals, com directa en diferents fòrums on he pogut assistir. Certament he observat diferències entre uns i altres, tant pel que fa a les trajectòries de les persones que presenten en les candidatures, com en les mesures que proposen i prioritzen, i en les formes de fer i comunicar. Diferències que a vegades són de matís o accent, però principalment són més de fons, de model social, i en ocasions també d’anàlisi de la realitat. Ara ja, pràcticament, ens queda saber quina serà la composició definitiva del Parlament i el Senat, quines les orientacions polítiques que emmarcaran l’acció de govern, en quin marc d’aliances i com, més enllà de l’acte de votar, de manera individual o col·lectiva, continuarem sent subjecte polític en el dia a dia a través de mecanismes de participació diversos.

Tanmateix, però, aquests dies sembla que la sensació general que traspua la realitat social és d’un cert “tantsenfotisme” davant la contesa electoral. Com si ens trobéssim davant la inevitabilitat del resultat o com si ens resignéssim davant la complexitat dels reptes socials. No comparteixo aquestes visions, ja que crec que és precisament en moments d’alta complexitat social com els que vivim quan la política ha d’assolir tota la seva dimensió, tant per fer front als problemes reals de les persones, com per construir els consensos i compromisos socials necessaris per respondre-hi. És precisament ara quan hem de reclamar més política, no sigui que acabem també interioritzant que l’única solució rau en governs tècnics imposats, com estem veient aquests dies a Grècia o Itàlia. No menyspreo la tècnica però aquesta cal posar-la al servei d’una finalitat política o altra, no és neutra, com bé sabem.

No hi ha eleccions més rellevants que d’altres, totes crec que són importants pel que comporten d’exercici democràtic i de moment de configuració de la representació institucional de la ciutadania. Però més enllà d’una votació la democràcia s’exerceix quotidianament, en la participació, en la transparència, en el rendiment de comptes, en la construcció d’acords i consensos, en l’existència d’espais de concertació, etc., i aquests són possiblement els aspectes que més reflecteixen la qualitat democràtica del país i els que per defecte acaben malauradament donant cobertura moltes vegades als alts nivells d’abstenció.

El proper 20-N explicitarem entre altres qüestions quines són les polítiques que preferim per dirigir la sortida de la greu crisi econòmica, social i política que estem vivint. I sabem que no totes les opcions situen ni els mateixos objectius ni les mateixes mesures. Per això, enguany CCOO, de manera conjunta amb UGT, hem fet públic i hem lliurat a totes les forces polítiques un document amb l’anàlisi que fem de la situació i les propostes que considerem que responen a les necessitats i els interessos que els treballadors tenim avui. De ben segur que molts mitjans s’han fet ressò de les propostes dels diferents grups, tant empresarials com dels treballadors i treballadores, ja que no es pot obviar la realitat que hi ha diferents maneres d’entomar la sortida de la crisi en funció dels interessos que es representen. Això és el que el document vol aconseguir, que els diferents partits evidenciïn la seva posició i el seu compromís amb uns o altres o la possibilitat de compatibilitzar-los i equilibrar-los, sense defugir les respostes a les inquietuds que explicitem.

Les propostes del document situen la persona com a centre de l’actuació política i, per tant, exigeixen resposta als preocupants nivells d’atur i al perill d’exclusió social, en un context d’estancament, que esperem no caigui en depressió econòmica. Les mesures que es reclamen tenen a veure amb l’impuls a la creació d’ocupació, la garantia i la millora de la protecció social de les persones sense feina, l’aposta per un nou model de creixement econòmic de qualitat, innovador i més sostenible, l’aposta per la formació professional, els necessaris canvis en les polítiques d’habitatge que garanteixin el dret a l’accés, evitin desnonaments i impulsin el sector, una reforma fiscal integral i la lluita contra el frau, una reforma financera que garanteixi la intervenció pública per fer fluir el crèdit. La defensa de l’estat del benestar i el dret a la protecció social.

El document vol defugir un corrent d’opinió que vol posar com a problema la política. No és la política, són determinades polítiques. Els sindicats som independents dels diferents poders, econòmics o polítics, representem els interessos d’aquells a qui volem organitzar, els treballadors i treballadores, i precisament per això no som indiferents al que passi el dia 20. No volem que s’instal·li la lògica que l’única sortida a la crisi és ser submisos a les retallades de drets socials i laborals, i ser més pobres i més desiguals. No necessitem salvadors tècnics al marge de la política, com a Grècia, ni governs de concentració que ens vulguin fer creure que hi ha solucions neutrals. La independència no és indiferència.