Si preguntes l’endevines

Les eleccions del passat diumenge han portat poques sorpreses. I no perquè les enquestes ja ho anunciessin, sinó perquè la gestió política que s’estava fent de la crisi era àmpliament qüestionada i generava efectes negatius sobre part important de la població. El resultat a Catalunya pot tenir lectura pròpia, però consolida el canvi de cicle polític iniciat al novembre passat amb les eleccions al Parlament de Catalunya, i per tant el rebuig al gir en la política econòmica i social que el Govern del PSOE va iniciar al maig del 2010 amb les polítiques d’ajust dur i de reformes antisocials. 

No entraré en l’anàlisi quantitativa de les eleccions o del transvasament de vots entre les diferents formacions o els efectes de la llei electoral en el repartiment no proporcional dels escons. És evident que el 20-N canvia substancialment el paisatge polític. El nou Congrés dels Diputats està caracteritzat per una dreta amb majoria absoluta i amb un impressionant poder institucional arreu de l’Estat. En un context econòmic i social de pervivència i intensificació de la crisi, els resultats reforcen les tesis neoliberals que estan dirigint a Europa la sortida de la crisi. Hem de preveure, per tant, que el nou Govern no modificarà la prioritat marcada fins ara de reduir el dèficit, i previsiblement pot intensificar les polítiques de desregulació del mercat de treball, d’ajust en les prestacions i serveis socials, amb noves agressions als empleats i empleades públics, tant en termes d’ocupació com salarials.

En aquest sentit, aquesta mateixa setmana, a dos dies de les eleccions, el president Mas ha anunciat la continuïtat de la política d’ajust dur, amb noves retallades, tant en ocupació pública com en plantilles i salaris, augment de preus en serveis bàsics (aigua, transport públic, gasolina, preu de medicaments, matrícula de les universitats…) i noves privatitzacions i retallades en serveis públics (mitjans de comunicació públics, entre d’altres). L’anunci sorprèn, ja que té lloc dos dies després que s’hagin celebrat les eleccions, ja que en tot el debat de la campanya electoral ha estat absent. S’afebleix així, encara més, la qualitat del nostre sistema democràtic, ja que furta del debat públic en campanya i de la capacitat de sanció amb el vot aquelles qüestions rellevants per a la vida quotidiana de la ciutadania.

Fa temps que l’ajust dur, les retallades i les contrareformes laboral s’han demostrat inútils, no han reactivat l’economia i ens han instal·lat en l’actual fase d’estancament econòmic. I són injustes, perquè fan recaure indiscriminadament en la majoria de la població els costos de la crisi, i castiguen, així, els sectors més desafavorits. Hem de seguir insistint en la urgència d’establir un marc de diàleg i concertació social, que abordi un gran pacte per l’ocupació, que prioritzi la reactivació econòmica i la creació d’ocupació de qualitat, orientada a canviar les bases del patró de creixement. Un pacte per establir compromisos i equilibris per sortir de la crisi, abordant reformes justes i equilibrades (fiscal, financera, d’habitatge, de formació…) i garantint l’actual model social.

En aquest marc es fa necessari impulsar una àmplia convergència social en defensa de l’estat del benestar. Davant dels nous anuncis de retallades indiscriminades i imposades hem d’explicitar el rebuig i les alternatives, denunciant-ho i confluint en processos de mobilització. Però hem d’aprofitar l’actual marc legal (Llei 4/2010, de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum, que desplega l’art. 122 de l’Estatut) i exigir que la ciutadania siguem partícips directes de decisions transcendents. Cal una consulta que vinculi el Govern en relació amb la voluntat ciutadana d’aprofundir o no en el desmuntatge de l’actual model d’estat de benestar que ens estan imposant amb l’excusa de la crisi.