Retallar no porta enlloc… o sí

Aquesta setmana hem conegut la proposta d’ajust que el Govern pretén imposar a les condicions laborals dels treballadors i treballadores públics, per retallar 600 milions d’euros del capítol de personal dels Pressupostos de la Generalitat. És la tornada monòtona de la cançó que des de maig del 2010 no para de sonar: “S’han de retallar despeses perquè l’ajust pressupostari és inevitable”.

La proposta que es fa és molt dura: eliminar vacants ocupades per personal interí; no convocar noves oposicions el 2012; eliminar drets en relació amb la reducció de jornada per cura de fill o el complement de baixa per malaltia; modificar complements específics (aquests poden arribar en alguns casos al 50% de la retribució); reduir les pagues extraordinàries de juny i desembre; suprimir els complements de productivitat; suprimir el fons d’acció social i l’aportació al pla de pensions; allargar la jornada laboral anual (suprimint dies de permís legal), etc. Mesures que, en síntesi, empitjoren les condicions de treball, rebaixen sous i redueixen personal interí. L’excusa és “l’inevitable” ajust pressupostari, però sense cap perspectiva de millora en el funcionament del servei públic ni d’incidència en la reactivació econòmica del país. Per tant, afegeixen a la injustícia de les mesures la seva inutilitat. Unes propostes que han fet als sindicats convocar mobilitzacions de rebuig per al proper 14 de desembre per reforçar la posició en la mesa de negociació davant la GC.

Fa temps que les condicions laborals dels treballadors públics estan empitjorant. En el terreny retributiu, l’any 2008 la pujada va ser inferior a l’IPC i no es va recuperar el diferencial del 2007; l’any 2009 l’increment fou del 0,3% (van perdre de nou poder adquisitiu); l’any 2010 el sou anual es va retallar un 5% de mitjana (alguns col·lectius van arribar al 12%), i el 2011 s’han congelat les retribucions. Pel que fa a l’ocupació des de l’any 2009 s’està perdent plantilla, ja que les vacants generades en llocs de treball dels serveis no considerats bàsics s’amortitzen. Les condicions de treball estan empitjorant en diferents sectors, com el docent, en què la dedicació laboral augmenta (increment de l’horari lectiu i reducció dels suports a les aules amb alumnat amb necessitats educatives especials). El personal del servei de salut (s’estan ajustant torns i no s’estan cobrint substitucions) i d’altres serveis de la GC estan patint retallades de plantilles, en especial no cobrint substitucions i no renovant interinatges. Per tant, som davant d’una clara agressió a les condicions laborals i a la prestació directa de serveis bàsics (salut, educació, atenció social), la seguretat (mossos, bombers, penitenciaris, rurals, etc.) i a la garantia del funcionament àgil, transparent, equitatiu i subjecte al principi de legalitat de l’Administració pública (personal tècnic i administratiu), que sens dubte afectarà el conjunt de la ciutadania.

La inutilitat i la injustícia de les mesures es fan evidents quan es comparen les dades de l’Administració catalana amb les dades de la UE en el seu conjunt o de la resta de l’Estat. El percentatge d’assalariats del sector públic català en relació amb la població ocupada és del 13,0% (dades del 1r trimestre del 2011), davant d’una mitjana a l’Estat del 17,8%; estem per sota de La Rioja (13,1%), el País Valencià (14,3%) i Navarra (15,4%) i lluny del 27,6% d’Extremadura o el 21,5% de Castella-la Manxa, xifres que també estan allunyades del 33,9% de Noruega o del 29,0% de França. I això és així pel baix pes de la despesa pública en protecció social en relació amb el PIB, que a Catalunya és del 17,8%, i a Espanya, del 21,0%, davant una mitjana de la UE-27 del 26,2% o de països com França, amb el 30,5%. Les dades de despesa tenen a veure amb la realitat de la insuficiència dels ingressos. A Catalunya els ingressos públics en relació amb el PIB són només el 32% del PIB davant el 44% de la UE-15 o el 54% de Suècia; i el frau fiscal i l’economia submergida a Catalunya es calculen entorn del 22,3% del PIB davant un 10% de mitjana a la UE-15.

Amb aquestes dades comparatives és evident que les polítiques d’ajust dur sobre la despesa pública social afectaran seriosament un model que tendia a convergir amb l’Europa més desenvolupada i que ens situarà de nou en posicions d’endarreriment en la provisió de béns i serveis públics, que han de contribuir des de la universalitat i la qualitat a promoure majors cotes d’igualtat social. És evident que aquestes mesures no milloraran l’actual model d’estat del benestar ni el faran més eficient. El problema pressupostari del país no s’arregla retallant despesa, sinó apujant ingressos. Recordem que l’impost de successions l’any 2008 ingressava 866 M€; recuperant-lo ens estalviaríem bona part de les retallades i es podrien fer polítiques públiques al servei de la creació d’ocupació i la reactivació econòmica.

A hores d’ara les propostes són a la mesa de negociació i, per tant, poden modificar-se. Però ja han creat un gran malestar entre el personal públic. Darrere les mesures s’està construint un missatge negatiu en relació amb la funció social d’aquests treballadors i treballadores. Se’ls nega utilitat social en la seva funció pública i se’ls etiqueta de col·lectiu privilegiat per confrontar-los amb la resta de la societat en un moment d’enormes dificultats socials i econòmiques. El Govern és responsable de generar aquesta imatge negativa dels funcionaris. Sembla que la política de retallades indiscriminades que està duent a terme, on encaixa clarament el desprestigi dels empleats i empleades públics, té com a objectiu últim carregar-se i privatitzar el servei públic i afeblir la capacitat reguladora de l’Administració pública. La crisi no justifica aquestes mesures. És l’excusa utilitzada per convertir en negoci privat allò que és un servei públic.