L’Europa de la triple A

La primera idea que em ve al cap en conèixer l’acord de la cimera de la UE celebrada aquests dies a Brussel·les és la de la triple A: autoritarisme, austeritat i atur. Autoritarisme d’unes formes que no preveuen la validació democràtica de les decisions. Austeritat imposada que obliga a restriccions pressupostàries que retallen despesa i inversió. Atur com a conseqüència d’unes polítiques que obvien la reactivació econòmica i els equilibris solidaris. Les expectatives davant la cimera no eren especialment positives, però la proposta de reforma “exprés” dels tractats de la UE i l’harmonització de la normativa laboral que es planteja evidencien una clara pèrdua de qualitat democràtica d’Europa.

Les mesures aprovades en la cimera no aborden els problemes generats per la crisi sinó que responen als interessos dels inversors financers, que no es preocupen ni per l’atur ni per la pobresa. Les polítiques d’austeritat qüestionen els drets socials fonamentals, ja que aprofundeixen en les retallades socials i contrareformes estructurals. Es trenca la lògica del Pacte social de l’Alemanya de Bismarck, que bescanvia la pau als carrers per la protecció social de la classe treballadora en la malaltia i la vellesa, en els accidents i en la invalidesa. Un pacte social que redistribueix la riquesa amb les aportacions justes i equilibrades de tots els sectors socials, que permeten finançar un model social que ha evolucionat en l’estat del benestar que coneixem.

Necessitem més Europa per sortir de la crisi, però no d’aquesta manera. Una Europa política, no només monetària, que reforci les bases democràtiques en la presa de decisions. Avui la UE ha de canviar les orientacions del Banc Central Europeu (BCE) perquè impulsi inversions en el desenvolupament sostenible. Ha d’apostar per crear el fons europeu d’eurobons que garanteixi el suport mutu als països amb problemes d’endeutament. Ha d’establir un impost sobre les transaccions financeres i establir una política fiscal harmonitzada i justa i concertar mesures per lluitar contra el frau i l’evasió fiscal i abolir els paradisos fiscals.

Avui Europa té més de 25 milions de persones a l’atur, més de 40 milions de pobres i prop de 80 milions al llindar de la pobresa. Més del 25% dels joves no tenen feina (a Espanya són el 45%). I hi ha crescut la desigualtat, fins al punt que la distància entre els sectors més rics i els més pobres de la societat ha retrocedit fins als nivells de fa 30 anys . Això és el producte d’unes polítiques neoliberals que qüestionen aquest model social i que volen privatitzar l’estat del benestar, des dels serveis públics fins a les pensions, que volen imposar contrareformes laborals o negar al BCE la capacitat per finançar el deute públic dels estats membres. Unes polítiques que pretenen ignorar que la cohesió social ha estat motor de creixement econòmic i de desenvolupament social.

Hem d’exigir un nou contracte social i econòmic a Europa, construït amb la participació activa dels interlocutors socials. Un nou contracte social europeu que doni resposta als reptes de l’ocupació, els salaris (respectant l’autonomia de la negociació col·lectiva), les pensions, la protecció a l’atur, l’educació i la salut. El pacte fiscal, les polítiques redistributives de la riquesa i el dret laboral i la negociació col·lectiva han estat els fonaments del llarg període de prosperitat i democràcia a Europa. Reforçant aquests valors i principis democràtics que han definit el model social europeu, podrem sortir abans i de manera més justa de la crisi i garantir el futur de la UE.

A Europa el moviment sindical, agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES), ha iniciat un procés de mobilització per pressionar en aquesta direcció. A Catalunya hem de confluir en aquesta mobilització i ho hem de fer des del rebuig a les polítiques de retallades socials injustes i inútils que el Govern està imposant autoritàriament. Per això aquest dimecres, dia 14, cal manifestar-nos i donar suport als treballadors públics que es mobilitzen pels seus drets. I més enllà del 14-D hem de fer confluir els esforços per reclamar prou retallades i exigir que la ciutadania vol decidir sobre les polítiques per fer front a la crisi.