Més enllà del bon desig

Aquests dies ens hem desitjat tantes vegades “bon any” que ho acabes creient possible. Però és un desig immaterial, ja que el bon any el volem en la vida personal, la salut, l’amistat, l’amor i la felicitat… Ja sabem des de fa temps que el diner no fa la felicitat. I si no, ja hi ha qui es dedica a recordar-nos-ho (per regla general qui en té de sobres). Però és clar, és possible que el diner no faci la felicitat però de ben segur que hi ajuda. I en aquest terreny tot sembla indicar que el 2012 serà si fa no fa com aquest, i fins i tot un xic pitjor.

Però és clar, els desitjos s’han d’omplir de realitat. I la del 2011 no va ser gaire bona i la que s’anuncia per a aquest 2012 no sembla millor.

L’any que tanquem ha estat complicat econòmicament i socialment. L’economia ha mantingut la seva atonia i pèrdua d’activitat i ara resta estancada i anuncia una previsible recessió per als primers mesos del 2012. La instal·lació en alts nivells d’atur comporta que moltes persones, que fa més d’un any que busquen feina sense resultat, perdin prestacions i s’obri el camí cap a l’exclusió social. Però el que està passant ja no es pot imputar en abstracte a la crisi sinó a la manera com aquesta s’està gestionant, a les polítiques de dur ajust pressupostari i a les contrareformes estructurals; això és el que ens manté en l’actual situació. El 2011 ha deixat clara la inutilitat d’unes polítiques que només persegueixen abaixar costos laborals i disminuir despesa social, però que no creen ocupació ni reactiven l’economia. Unes polítiques que són injustes, ja que fan recaure els costos en els sectors més febles de la societat i, a més, obren la via a una major individualització de les relacions socials i laborals, i generen, així, més desigualtat.

Ara, quan el desig de bon any entra en joc, sembla més evident on som. Però també per això és lamentable veure com tota la perspectiva que se’ns ofereix per a aquest 2012 és que cal seguir de manera inevitable i inqüestionable amb mesures que no fan altra cosa que afegir més sacrificis i més dolor a la immensa majoria de la població, sigui en forma d’atur, d’empitjorament de condicions de vida i treball o d’expectatives vitals. No és gaire motivador acompanyar el desig de bon any amb el discurs del president Mas, que anuncia noves retallades, o amb els acords del segon Consell de Ministres de Rajoy, que anuncien l’inici d’un ajust dur (encara més?).

Mentre l’economia sembla que es mogui amb normes pròpies, creix la incredulitat que la política pugui embridar-la i marcar unes finalitats socials que il·lusionin la gent. Els mercats decideixen prestar o no prestar diners i, per tant, la possibilitat de mantenir un escreix de dèficit pressupostari per posar-lo al servei de les necessitats socials i induir canvis en el comportament de l’economia. De diners, n’hi ha, però qui els controla? Aquí rau el problema. Perquè mentre no circulin i mentre es forcin ajustos pressupostaris durs, la reactivació econòmica trigarà, l’atur es mantindrà i el resultat consolidarà la pèrdua de cohesió social i l’empobriment de la majoria de la societat. De ben segur que algú hi guanyarà, potser aquell o aquells a qui tant els agrada dir-nos que el diner no fa la felicitat i que creuen que el millor que podem fer es resignar-nos a ser com som.

Però també el desig de bon any es pot materialitzar si ens convencem que la resignació no és una opció i que no hi ha res inevitable i inqüestionable. Hi ha altres maneres de fer les coses, ja fa temps que hem dit “prou retallades” i hem reclamat un gran pacte que equilibri compromisos, prioritzi les actuacions i generi solidaritat. El 2012 hem de seguir portant els bons desitjos al carrer, als centres de treball, a la societat. Són bons desitjos, segur, són possibles, i són necessaris per a un any que pot ser complicat i dur socialment i econòmicament. Si són possibles i necessaris els hem de fer efectius.