Imposicions o acords i oportunisme o realisme

Aquests propers dies hem de saber els marges reals d’un possible acord entre les organitzacions sindicals i empresarials a escala estatal en relació amb el mercat de treball i la negociació col·lectiva. El procés de negociació iniciat ara deu fer un parell de setmanes ha suportat una certa pressió del Govern, que va establir un termini temporal (el 7 de gener) per a l’acord, avisant que en cas d’absència reformaria per decret el mercat de treball. Fa temps que anem dient que qualsevol reforma laboral imposada al marge de l’acord entre els principals subjectes que l’han d’aplicar té poc èxit i que el millor que pot fer qualsevol Govern és respectar l’acord que puguin construir sindicats i empresaris.

La situació econòmica i social del país és negativa i les mesures aprovades pels governs no van en la direcció de solucionar els problemes o millorar la situació de la majoria de la població. L’atur i la desprotecció i l’empitjorament de les condicions de treball i de vida no s’arreglen amb les polítiques d’ajust pressupostari dur que s’estan imposant, ni amb les mesures fiscals aprovades. Les retallades en la despesa i la inversió pública, presentades pel Govern Rajoy o plantejades en el pressupost de la Generalitat, alenteixen encara més l’activitat econòmica i dificulten la creació d’ocupació a més de generar major desigualtat social. Malauradament, les mesures fiscals presentades, tot i que volen incidir també en l’ingrés públic i no exclusivament en la despesa, fan recaure el major esforç en la majoria de la població treballadora (el major impacte recau en les rendes del treball entre 17.000 € i 57.000 € any), que veurà empitjorar la seva capacitat adquisitiva, i eximeixen les rendes del capital, grans fortunes, SICAV, grans societats, etc., de l’esforç proporcional que ens permetria parlar de fiscalitat progressiva. A més, no s’estableix un pla concret contra l’economia submergida i els objectius de lluita contra el frau fiscal estan per sota del 10% que es calcula que existeix.

Malgrat que sabem que les reformes laborals no generen ocupació ni són avui la solució a l’actual situació de crisi, atur i desigualtat social, l’obertura de negociacions amb les organitzacions empresarials pot permetre posar les bases per a un millor funcionament del mercat de treball per a quan la recuperació s’iniciï i, a més, pot evitar una nova contrareforma imposada pel Govern, que a més d’inútil pot ser enormement injusta. La negociació aborda diferents aspectes. Uns es refereixen a instruments que poden millorar, simplificar i racionalitzar gestions a les empreses i garantir drets als treballadors i treballadores, com és el cas de la solució extrajudicial de conflictes (pot ajudar a desjudicialitzar conflictes i a interpretar possibles desacords), la formació contínua (ha de facilitar tant el dret a la formació permanent dels treballadors com l’adequació d’aquesta als canvis a l’empresa) o les mútues de treball (pot ajudar a incidir en causes que generen absentisme). D’altres com la racionalització dels dies festius pot ajudar en alguns sectors a racionalitzar l’activitat tot garantint la jornada anual dels treballadors i treballadores. Però hi ha qüestions, com la negociació col·lectiva, els salaris i la contractació, en què, si volen ser útils i justes, cal buscar un equilibri que, al mateix temps que ajudin a un millor funcionament del mercat de treball, impulsant-ne l’activitat, evitin la pèrdua de drets per als treballadors i treballadores.

En el tema salarial, el Govern s’ha posicionat ja, congelant l’SMI i retallant el salari dels treballadors públics, interferint en la negociació i llançant el missatge a la patronal. Aquesta és una posició inassumible i els sindicats ja hem plantejat que l’alternativa exigeix la moderació salarial acompanyada del control de preus, la limitació de beneficis empresarials i la reinversió d’excedents. Pel que fa a la contractació hi ha propostes en relació amb l’atur juvenil, com un acord de formació i ocupació (contractar joves que facin dos terços de jornada en treball professional i un terç en formació educativa i qualificació) o explorar com millorar el contracte a temps parcial, dotant-lo de major protecció social perquè sigui una modalitat que pugui generar ocupació a curt termini. En relació amb la negociació col·lectiva, es planteja millorar elements de flexibilitat interna a les empreses que permetin adequar les condicions i l’organització del treball davant dels canvis econòmics tot garantint els drets dels treballadors i treballadores, cosa que pressuposa nous drets d’informació i participació, mecanismes d’adequació i recuperació, i garanties pel que fa a l’ocupació.

La negociació està en la recta final. Sabem que la situació és difícil i malauradament les mesures que promouen el Govern central o el Govern català no ajuden a la reactivació econòmica o a crear ocupació. L’ajust pressupostari dur o la imposició de noves reformes laborals no és el que necessita el país, ni la manca de realisme d’alguns sectors empresarials, que aposten de manera oportunista per deprimir encara més els salaris, són les alternatives que necessita una economia ja deprimida i incapaç de generar ocupació. Arribar a un acord en relació amb la negociació col·lectiva i el mercat de treball no soluciona el problema de la crisi o l’atur, però pot obrir nous espais per al diàleg social on haurem de seguir exigint i pressionant per un gran pacte per a la reactivació econòmica, l’ocupació i la cohesió social.