Aquesta setmana hem conegut l’enquesta d’ocupació (EPA) del darrer trimestre, que ens diu que a Catalunya l’atur és del 20,5%, amb 775.000 persones aturades, i més de 5.200.000 a l’Estat, el 22,85%. Queda clar que les polítiques de contenció del dèficit públic, al ritme que s’està fent, mantenint i intensificant les retallades de despesa i inversió públiques, sense posar en marxa mesures de reactivació de l’economia, deterioren l’economia i fan que la destrucció d’ocupació continuï creixent. Malauradament, les alternatives a aquestes polítiques segueixen sense avançar, les reformes del sistema financer i fiscal (inclosa la lluita contra el frau) facilitarien el crèdit a les famílies i empreses, i augmentarien els ingressos públics per fer polítiques que ajudin a reactivar l’economia i crear ocupació a partir de la despesa en serveis públics de qualitat i de la inversió pública.
En aquest context, tant la signatura, el 25 de gener, del 2n Acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva 2012-2014 per part de CCOO i UGT i de CEOE i CEPYME, com la massiva manifestació del 28-G contra la política de retallades dels pressupostos de la Generalitat, són símptomes positius, que indiquen que és possible fer avançar les alternatives si tenim força i organització, si tenim propostes i capacitat de negociació.
La manifestació del 28-G ha estat important. La Plataforma Prou Retallades, amb més de dues-centes entitats, i la confluència del Fòrum Social Català, en el qual també participen bona part d’entitats de la mateixa Plataforma, han omplert els carrers de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, deixant clar que hi ha molta gent disposada a seguir lluitant en contra de retallar la qualitat i desmuntar els serveis públics. La crisi i el dèficit no poden ser l’excusa per empitjorar i privatitzar els serveis públics. Aquesta no és l’única opció possible. Hi ha alternatives en la reforma fiscal, en la reforma financera, en la utilització del sector públic com a element de dinamització econòmica. La manifestació ha denunciat també l’actual dictadura del sistema financer internacional, que aprofita la manca de regles i controls per atacar el model social europeu i deixar de banda les necessitats dels ciutadans i ciutadanes per garantir-se, amb el suport dels governs, la remuneració dels interessos dels mercats financers i bancaris.
El 25 de gener es va signar el 2n Acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva 2012-2014. L’Acord es dóna en un context d’estancament i recessió econòmica i amb xifres d’atur insuportables. L’Acord impulsa la flexibilitat interna negociada a les empreses per al manteniment de l’ocupació, davant l’excessiu i injustificat ús que es fa de la flexibilitat externa (l’acomiadament) per adequar-se als canvis empresarials. Davant els que reclamen la lliure disponibilitat del treballador per a l’empresari, s’aconsegueix un equilibri entre l’interès de l’empresa i la tutela de drets dels treballadors i treballadores, a través de la flexibilitat negociada o l’obligació d’acordar amb els representants sindicals la inaplicació de determinats continguts del conveni quan canvia la situació econòmica de l’empresa. L’Acord reforça la capacitat d’intervenció dels treballadors a l’empresa a través dels sindicats i de la negociació col·lectiva.
Sens dubte, la part més important de l’Acord és tot el que es refereix a la negociació col·lectiva: mantenir l’eficàcia general del conveni sectorial i garantir que la negociació a l’empresa s’articuli amb el conveni general i els nous instruments d’intervenció sindical que aquest genera. S’evita la lliure disponibilitat del treballador a l’interès empresarial. Però del que més s’ha parlat de l’Acord són les orientacions per als increments salarials. Una contenció important dels salaris que pot fer perdre poder adquisitiu si no s’aconsegueix limitar la inflació. És per això que l’Acord conté importants recomanacions, com reinvertir els beneficis empresarials en innovació i creació d’ocupació, limitar les retribucions dels alts directius de les empreses i controlar els preus de productes bàsics. Si bé són orientacions, el fet de situar-se per primera vegada en un acord d’aquestes característiques implica la voluntat de lluitar contra la inflació com a element per millorar la competitivitat de l’economia. Hi ha també una clàusula d’actualització per evitar desviacions indesitjables en cas d’alta inflació, i, més enllà de la seva formulació en l’actual context, és una aposta per mantenir instruments de revisió salarial d’acord amb diferents paràmetres, que permetin als treballadors/es millorar la seva posició en funció dels canvis que s’operin en l’entorn econòmic.
L’Acord, tot i ser parcial, posa en valor el diàleg i la concertació social en un moment d’especial gravetat atesa la profunditat de la crisi i l’atur. I deixa clar que una nova reforma laboral, que es basi a bonificar la contractació o facilitar l’acomiadament, és inútil per crear i estabilitzar l’ocupació, com s’ha demostrat històricament, i només resulta beneficiosa econòmicament per a les empreses.
Només amb austeritat i retallades no sortirem de la crisi. Cal que hi hagi un gir en les polítiques econòmiques per reduir el dèficit públic. Contra la política basada en els mercats és possible una política basada en les persones. La manifestació del 28-G explicita voluntats àmplies per canviar les coses. L’Acord del 25 de gener mostra que hi ha camins possibles i útils.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari